dijous, 8 d’abril de 2010

La maniobra de Heimlich




- Je ne peux pas vous aider…

Ja hi som de nou. És patètica aquesta temor a fer noves relacions, ho reconec. Però si els faig cas, després potser no me’ls trauré de sobre, i això sí que no. No demanen caritat. Simplement, feina, i el ben cert és que no em vindria malament una mica d’ajut a la casa i a l’hortet, però no vull compromisos. No m’agrada sentir-me obligada envers els altres, mai m’ha agradat. Hauré eixit al iaio Batiste, que un cop jubilat mai es movia de casa: o fabricava maquetes de vaixells mercants o llegia uns patracols de llibres que, amb l’excepció del Quixot, no em sonaven de res. Ni sóc sociable ni tampoc nostàlgica: ara em recorde del iaio i no em ve ni fred ni calor. Com si ens haguérem vist ahir, amb la petita objecció que fa quinze anys que és mort. Mira que bé, va dir “bona nit” i ja no es va alçar mai més. De tota manera el pare deia que aquell “bona nit” va estar tot un comiat, perquè ell li ho va notar als ulls.

I si no, Vicent, “el meu” Vicent. Ja fa tres anys que se n’ha anat amb la puta aquella de la paradeta del port i jo com si ploguera. Mira, que li aguante ella la simfonia de ronquits o el mal alè matiner. Ara, que jo ben pocs ronquits li vaig haver d’escoltar, amb les guàrdies que em xuclava al Servei d’Urgències. L’únic que em fot de tot plegat és que ara em toca cavar l’hort a mi sola. Des que m’he jubilat tinc tot el temps del món, però em canse, em canse tant que de vegades m’ofegue... A alguns els semblarà estranya tanta autosuficiència en una dona gran que pot pagar el jornal d’un llaurador. I a més, no ens enganyem, la modernor no ha arribat segons a quines ocupacions. El camp continuen treballant-lo els homes. El cas és que aquest hortet no es pot deixar abandonat a la figa mandanga, que no hi ha res com un cogombre o una albergínia acabadets de collir i mentre jo m’apanye... I parlant d’albergínies... que no els passaré un poalet amb hortalissa a la família aquesta? No sé com poden viure, amb una criatura que no tindrà ni tres anys, enmig dels tarongerars i en una caseta de guardar ferramenta. Quan vinga l’hivern la faena serà d’ells per a no pelar-se de fred! Tampoc sé si hi intervindran els dels Serveis Socials, però jo de moment no pense dir res.

Ell se’n va cada matí cap al poble, dic jo que a buscar faena, i de vegades torna a boqueta de nit. A ella la sent com li canta al xiquet mentre renta la roba al gibrell que hi ha obrat just al costat del pou. El xiquet xerra molt i plora poc, la veritat siga dita. De vegades passen tots tres en sentit cap al port i tornen amb una bossa de peix. L’altre dia me n’oferien, pobra gent, no tenen res i encara oferint morralla. Els vaig dir “merci” però no els la vaig agafar... Els passaré l’hortalissa i me n’aniré, res de visites ni cerimònies. Ells no ho saben, però jo l’any vuitanta vaig anar un estiu al seu país com a metgessa voluntària. No els ho contaré, que no vull intimar.







*


Com que he d’usar les creïlles, he fet amanida russa. La mahonesa, amb els ous de les meues gallines, naturalment. Guisar per a una sola és el que té, que per més que s’ajusten les quantitats sempre es fa menjar de sobra. Si hi siguera la meua Natàlia seria una altra cosa, però no crec que torne dels Estats Units fins a Nadal. De fet, em sembla que farà la vida allà. Igual hi vaig jo a visitar-la cap a l’octubre. A ella sí que l’enyore de debò. Sembla que ahir estava parint-la i mira-te-la ara, convertida en tota una científica. Amb tantes bestioles com li vaig deixar tenir per casa, no és estrany que haja volgut ser zoòloga.

Els passaré una mica d’amanida russa als veïns. Potser els hauré d’advertir que no du porc, no siga que no la vulguen. La dona té la caseta molt recollida i ha fet reviscolar les cales dels parterres a pur de regar-les. Quan els vaig dur les albergínies, em vaig fixar que dormen tots tres en una màrfega de palla.







*


Aquesta matinada m’han despertat els crits de la parella. Ell parlava fort, agitadament, i ella es lamentava entre sanglots. Ho feien amb el seu idioma africà, no en francés, i per això jo no entenia ni mitja del que deien. Però el to de les veus era angoixat. M’he posat la bata i m’hi he acostat a la caseta per la senda mitgera. Havien desat un fanalet de gas encés a sobre la taula del petit porxo. Ell agitava el xiquet entre els braços, passejant-lo nerviosament. M’hi he atansat ràpidament per a reconéixer la criatura. Entretant, la mare m’explicava en francés que l’ha sentit tossir i tot seguit ha començat a ennuegar-se, com si s’haguera engolit alguna cosa. El xiquet estava posant-se cianòtic, amb símptomes evidents d’hipòxia, però encara conservava la consciència. M’he posat d’esquenes a ell i li he fet la maniobra de Heimlich: el puny just damunt el melic amb el dit polze acarat a l’abdomen. A la segona pressió, un botó de color roig ha eixit disparat entre els cops de tos del xiquet. He mirat de fer-los entendre que ho he fet centenars de vegades, que no tenia cap mèrit. Però ells no sabien què fer-se d’agraïts com estaven.

- Venez chez moi. M’he escoltat dir a mi mateixa.

No m’agrada fer noves relacions. Però ha estat dir-ho i començar a respirar com si haguera expulsat de dins meu un botó tan gros com una albergínia.

1 comentari:

  1. Un xicotet relat que conta un dia en la història d'una persona, una dona, el seu antic home, el Vicent i la relació amb una família segurament africana amb la que es comunica en francès. M'ha agradat amb el to d'humanitat que traspuava, normalment és amb una crisi on comença el desig com a vida o una relació, aquesta vegada amb una família que es veu que ho necessita, és a un país estrany i la dona infermera sap el que això pot significar per la seua experiència, ha viscut a l'estranger.
    El teu relat és la prova, els entrebancs nodreixen el desig, en aquest cas la relació d'amistat.

    Molt ben dut connotativament i denotativa, molt ben construit, i amb el català-valencià del País. Dóna joia quan un veu que una valenciana escriu en català, jo ja tinc una certa edat i a la meua època no s'hi solia escriure.

    Salutacions de Vicent, un company de relatsencatala

    ResponElimina