La mort i la modista

Arriba abillat amb un vestit gris amb armilla i americana de tres botons i solapes curtes. La tela és de llana lleugera, molt adient per a l'entretemps. Sembla bona, filada amb molts fils, més pròpia de les teles mudadores que de les que se solen utilitzar a diari. I tant el tall equilibrat com la costura són impecables. Quan ha sonat el timbre, jo m'estava asseguda a la màquina de cosir, repuntant randes en uns mocadors d'aixovar. He sabut de seguida que era ell perquè la melodia, els primers compassos de Für Elise, dringava amb més malenconia que d'habitud. No em sorprèn que siga un home.

- Bona vesprada. Amèlia Mortés?
- Jo mateixa, en què puc ajudar-lo?
- M'haurà d'acompanyar, supose que ja ho sap. Tots em solen reconèixer.
- Sí, sí... És clar. El cas és que no l'esperava tan d'hora, sinó d'ací a uns dies. Ni tan sols he passat per la perruqueria...

Encara que un raig del capvespre cau esbiaixat pel llindar de la porta i el veig a contrallum, li endevine un esguard condescendent, com si estiguera acostumat a escoltar les excuses d'aquells a qui visita.

- Tant és, dona. Fins i tot és millor que no hi haja anat. Avui dia hi ha grans professionals que després de... -De sobte sembla adonar-se de la falta de tacte dels seus mots i calla, tot intentant un somriure forçat.
- Però açò... És obligatori?
- Com obligatori? - Em demana amb posat sorprès.
- Sí, vull dir... Mire, és una pregunta que m'he fet des que tinc ús de raó. Per què aquestes coses són com són? Són així perquè no poden ser d'altra manera, o perquè donem per fet que són així i no les capgirem?
- Dispense, no sé on vol anar a parar amb aquest joc de paraules...
- Li posaré un exemple: vostè ha vingut i jo li he obert la porta. És obvi que hi ha portes pertot arreu. I això per què? I si algú es plantara i diguera: “No vull portes a ma casa!” Potser el canvi li reportaria més riscos i també experiències més gratificants... Però no. Ningú pren la decisió d'eliminar la porta de casa. El que em demane és si això, com el cas que ara ens ocupa, és perquè ha de ser o perquè ningú es pren la molèstia que siga de cap altra manera.
- Interessant... Per si li val d'orientació, li diré que fa un segle i escaig vaig visitar més d'un filòsof que havia dedicat la seua vida a trobar respostes a aquesta qüestió, gens trivial, al meu parer. Però jo no estic capacitat per a resoldre-la, senyora. Jo només he vingut...
- Sí, ja ho sé. Ara bé, -i ací és on vull anar a parar-: i si em negue? Tothom li diu a vostè que sí perquè accepten que així és com ha d'anar. I si sóc jo la primera que diu que no?
- Ah, bé, ara l'entenc... Com ja deu suposar, també he visitat més d'un escriptor que va crear grans obres de ficció al respecte, ja siga inspirades en pactes amb éssers malignes, o a través de beuratges miraculosos o aliatges màgics. Però en la realitat no conec ningú que se n'haja sortit, em sap greu... Sap què? Primer li explicaré els efectes en vostè de la meua visita i després, si vol dur-me la contra...
- Em sembla raonable. L'escolte.
- El procés és senzill: vostè experimentarà la sensació de viure detalladament tot el conjunt de la seua vida en uns pocs segons. I quan dic viure, m'estic referint a sentir plenament.... Després, triarà un moment viscut com a especial, que s'allargarà durant molt temps -no puc assegurar-li si tota l'eternitat, ja que això ultrapassa les meues atribucions-, i el gaudirà i gaudirà, no tant com a repetició, sinó com un instant absolut.
- Quina mena de moment especial?
- Ah, això ja depèn de vostè. Em consta que escollir-lo amb antelació sol ajudar. Normalment hom tria moments gratificants, però he visitat dones que han escollit reviure un part... Serà molt vívid, crega'm.
- Puc reviure un somni? Vull somiar de nou amb ell.
- Doncs... Resulta una mica irregular. Alguns somnis són evitacions de viure experiències i del que es tracta és del contrari, de fixar allò viscut en el pla  conscient.
- Un somni o la insubmissió absoluta.
- D'acord. Qui és ell?
- Això és cosa meua.

Les mates de gessamí han envaït el que adés eren les portes de les cases del barri del Carme. Quan arribe a l'Edifici, n'aparte una amb la mà i m'adone que les tiges són flonges i sedoses. A dintre, una estància amb llum tènue acull un centenar de persones en una mena d'aplec o reunió política. Conversen en grups i alhora comparteixen un discurs silenciós... I de sobte et veig, reclinat en un divan, esperant-me... Fa vint anys que no ens hem vist. M'acoste cap a tu i em recline a la teua vora. Gitats l'un de cara a l'altre, ens mirem corpresos. Les distàncies dels cossos s'acurten sense esforç perquè l'acostament ja no depèn de les nostres voluntats. I la proximitat du el desig i el desig el plaer absolut. Prou d'imatges. Ací em quede. En aquesta petita mort.