Odissea interrompuda

I.

A les 14’30h hora de Terra Splendens vam aterrar a Adània. La llum era violàcia, i per a ser el trànsit del crepuscle a la nit, la superfície de la mar Salgadina relluïa amb un fulgor fosforescent que ens permetia desplaçar-nos sense a penes l’ajut de les lluernes ensinistrades.
Havia estat una sort poder arribar-hi. Quan vorejàvem el camp gravitatori del darrer planeta dels sistema XNZ-2, una mena de lianes de foc, molt semblants a les ígnies llengües estel•lars, ens havien atés per sorpresa. La tercera nau, enmig d’un soroll eixordador en esclatar uns dels tancs de combustible, havia quedat greument danyada. Sort també dels motors auxiliars que ens van permetre d’arribar-hi.

II.
Necessitàvem l’atmosfera d’Adània. L’aire era tan pur que en aterrar vam caure en una eufòria difícil de contenir. Però a mi em preocupava la ferida del braç dret, que em tornava a sagnar. Pilotava la nau número tres quan una de les palanques del comandament se m’hi va clavar com a conseqüència del sotrac de l’ona expansiva. Era una ferida profunda, difícil de desinfectar si no era al quiròfan, i encara faltaven almenys quatre hores per poder disposar de l’hospital de campanya.
Aviat vam atényer l’Altiplà de Geront, i rere ell el nostre objectiu, un congost farcit de vegetació tallat pel curs d’un rierol on preteníem estudiar l’habitabilitat.
Ens calia tant un entorn amb aire pur com un hàbitat amb aliments. La superfície del nostre petit planeta havia arribat al límit de l’erosió, tal com cinquanta mil•lenis enrere havia passat amb la Terra. I malgrat que teníem la tecnologia per sobreviure-hi, no volíem romandre en un món purament artificial.
Vam davallar pel pendent en un descens complicat per l’envergadura dels equips. La nit havia caigut ja, però les llunes d’Adània ens brindaven una llum semblant al fulgor crepuscular de l’inici de la marxa.

III.
Les plantes, els arbres i els arbustos del congost guardaven una considerable similitud entre ells. La diversitat raïa més en la grandària que en l’aspecte. Desidèrius, el botànic, va preparar el material per recollir les mostres, alhora que la resta aixecàvem el campament en una clariana propera al rierol. Vam testar el líquid: no era aigua pura, però cap dels elements es va revelar com a inic per a la nostra vida.
Li vaig demanar a Dragos, el cirurgià, que donés prioritat al meu braç.
- T’hauré d’anestesiar, Miríada. T’he d’implantar un nanorobot amb medicació.
- No podries transanimar-me?
No m’agradava l’anestèsia. La transanimació, tot i ser més dràstica, em feia menys por. Per poder fer-la, ens instal•laven un condensador només nàixer prop del pericardi, de manera que en operacions llargues hi concentraven la totalitat de l’energia del cos i la feien anar des d’allà a un condensador extern. En acabar, feien passar de nou l’energia d’un receptacle a l’altre, i d’allà a la resta de l’organisme... Podíem, doncs, morir provisionalment per viure millor després amb una mínima aparatologia.
- D’acord, ho farem així. Bastarà programar-lo per a una hora.
Vaig despullar-me i em vaig estendre a la taula d’operacions. L’únic que recorde abans del trànsit és el tintineig de l’instrumental en treure’l de l’aparell esterilitzador.

IV.
Vaig recobrar la consciència en sec, com m’havia advertit en Dragos. Em va sobtar aquell silenci, només matisat pel murmuri del rierol. Cap soroll. Ni tan sols un xiuxiueig. Ni passes. Res.
En sortir a l’esplanada, ara en penombra., vaig ensopegar amb un objecte redó, com una pedra, que em va fer caure de quatre grapes. Però no era una pedra... Era el cap de Dragos! I més enllà el del capità de l’expedició, i el de Desidèrius... i així fins a les dinou persones que havien vingut, tret de mi, decapitades i sense el cos! Què havia passat? On eren els cossos? Tots estaven seccionats a ras de coll, en un tall net, quirúrgic. Més que una carnisseria, semblava una poda sistemàtica i acurada: ni la medul•la, ni els teixits, ni les venes sobresortien de la zona de secció. Com qui talla una tija.
Vaig desfer espaordida part del camí que havíem fet abans i em vaig refugiar en un turó. Llavors les vaig veure. O més aviat les vaig oir.

V.
Primer vaig atribuir la remor provinent de la vegetació al vent. Però al campament no es movia res. Com era que s’agitaven, doncs, les fulles de les plantes? I els troncs? I... les arrels? Podien moure’s les arrels! Segons la grandària, l’efecte acústic que produïen en treure-les de terra era el d’un espetec o el d’una explosió. Aviat el fenomen va esdevenir un moviment col•lectiu terriblement acordat. I el més esgarrifós estava encara per venir: un cop les criatures es van desplegar per complet, dels troncs de les més grans van sortir, en una mena de part monstruós, altres criatures, aquestes antropomorfes, d’uns dos metres d’alçada, la visió de les quals em va glaçar la sangmjhyftydftyfvjmngjghvfvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvv

Ja em deia el pare que sóc un atrotinat. Si ho sé m’espere d’ací a una horeta i escaig. Mira-te-la, dessagnant-se com una bèstia a l’escorxador. La veritat és que m’ha fet patir, s’apreciava la vida de debò. Si s’haguera portat bé, ara no tindria un tall tan lleig al bell mig de la gola ni faria aquest borbolleig tan desagradable. Hauria bastat amb el colp al cap... Però ella s’havia de girar, tan concentrada com semblava teclejant a l’ordinador. Al final he hagut d’usar la navalla, i això que no m’agrada com a eina de treball, m’estime més l’automàtica... Però quan m’ha mossegat, la molt porca, se m’ha encés la sang i... Ella s’ho ha buscat, degollada i esbudellada, quan amb un colpet haguera tingut prou... I a mi ja m’està bé! Si arribe a saber el que escrivia, m’espere una mica més a veure què passava al següent capítol. Ara no sabré com pensava acabar la història! En fi, anem per feina... On tindrà els diners i les joies...? Adéu, guapa. A tu ja no et “transanima” ni el Papa de Roma!.