Aquest bloc literari i la seua administradora estan en procés de 

RESET

Bon estiu!

Adéu a la petita Sílvia

Estesa de bocaterrossa, escolta com va amainant el brogit del tub d'escapament de la Montesa trucada. Prompte obscurirà, ho diuen la llum del cel que veu de reüll i la flaire minvant de les flors dels tarongers. Se li deu haver solcat la cara de regalls de fang per culpa de les llàgrimes. La samarreta blanca de cotó, amb unes floretes brodades a la part del pit, ja no la podrà retornar per més que la llave. Una merla li passa pel davant a un metre de distància, com si ella formara ja part del paisatge del tarongerar i la seua presència no despertara en l'animal cap instint d'alerta. Al cap d'uns segons la sent xiular i, per fi, reacciona. Estira la mà i busca a la palpa les calcetes, els texans, les vambes pasqüeres. Nota un gust de magreta en humitejar-se els llavis amb la llengua, i de terra. Per això escopeix, no tant per la magreta com per la terra humida que li recorda les llambruixes que en furgar-la sens dubte eixirien. Aleshores li ve una arcada i vomita.

Ja vestida, es renta la cara abocada al sifó de la sèquia, i després el coll i els braços. La jaqueta vaquera dissimularà les taques de fang i d'herba, sí. Tant de bo poguera haver-se llançat a la sèquia abans de vestir-se, però no es podia arriscar que algú la sorprenguera nua. S'ha d'afanyar, si no el pare la renyarà per arribar més tard de l'hora. Salta la sèquia i enfila la senda que porta al camí més principal, retocant-se els cabells llargs, comprovant que no hi resta cap bri d'herba delatora.

El pare, tot ho ha fet pel pare, per no disgustar el pare, per por al pare, perquè no ho sàpia el pare. Jaume li haguera contat que l'altre dia, aprofitant que s'havien quedat sols, li havia deixat que la besara allà a la planta baixa on quedaven amb els amics els caps de setmana, i que li descordara la bruseta, i que redolaren pel sofà... El pare no volia que freqüentara la planta baixa ni que quedara amb Jaume i la seua colla. Quan es va negar a despullar-se, Jaume l'havia escridassada. D'aleshores ençà havien deixat de parlar-se fins avui, que ha estat seguint-la amb la moto des de sa casa fins a ca la iaia. Puja a la moto. No. Que puges, t'he dit. No. Quan ha eixit de passar la vesprada amb la iaia, li ha tancat el pas. Mira, o puges a la moto o li explique al meu pare allò de l'altre dia. I ja saps el que farà, no? Agafar el telèfon i contar-li-ho tot al teu... No, això sí que no. No podria mirar el pare mai més a la cara. Si sap que m'he deixat... D'acord.

I han fet cap al tarongerar proper a les escoles. I s'hi han endinsat i han saltat la sèquia i s'han amagat rere una vella caseta de ferramenta. Treu-te la samarreta. D'acord. I el sostenidor. D'acord. I ara els pantalons i les calcetes. D'acord. Obri la boca. Més. Obri-la més o li dic tot al pare. Instant de silenci... D'acord. Aixeca't i posa't contra la paret... Em fas mal, em fas mal, para, em fas mal...! Calla i gita't. No, així no. Cap per avall... Veus? No era tan difícil. Ja no li he de contar res al pare.

El cel ha anat obscurint-se. A punt de girar el cantó de casa, respira intensament, alhora que es corda els botons de la jaqueta vaquera. Haurà de buscar el mode de desfer-se de la samarreta. Poc després s'adonarà que també haurà de fer desaparéixer les calcetes. El pare s'estarà al butacó mirant les notícies mentre la mare prepara el sopar. L'olor inconfusible de la truita de la mare acabarà abaixant-li el ritme desbocat del pols. Demà celebraran el seu catorzé aniversari i, quan el pare la felicite, ella podrà seguir mirant-lo a la cara.

*

- Has fet un bon treball, Sílvia... Com t'has sentit relatant aquella experiència?

 - Uf! M'ha costat d'escriure, la veritat. I ara em sent alleujada, m'he tret un pes de sobre... Aquest record m'ha estat turmentant durant més de trenta anys... És absurde.

- Què és absurde?

- Bé, ara, en llegir-ho... Em resulta absurda la meua por exacerbada a la reacció del pare... Ben mirat, es podria haver emprenyat amb mi, però el que està clar és que també li haguera trencat la cara a Jaume si no li l'havia trencada abans el seu pare... Em demane si l'amenaça de Jaume, al remat va ser una fantasmada.

- Explica't.

- No m'imagine a un adolescent de setze anys, allà per mitjan dels anys setanta, contant la seua vida sexual als majors. Crec que va mirar d'enganyar-me i ho va aconseguir. Com vaig poder ser tan ingènua?

- Els xiquets són ingenus. I els adolescents no s'han acomiadat de la infantesa, no ho oblides. Què més n'has tret, d'escriure la teua experiència?

- Mira, em va ajudar molt que, un cop em vaig revetlar incapaç de contar-la en primera persona, em proposares que assajara d'escriure-la en segona o en tercera... La tercera persona va córrer una mena de vel protector.

- En tercera persona i en present.

- Sí... Primer no entenia per què insisties tant en allò de l'ús del present. Però no vaig haver d'acabar el relat per a entendre-ho. Dur els fets al present era mirar-los de prop. I mirar-los amb els meus ulls d'ara. Em vaig adonar de...

- De què?

- Doncs que havia estat repetint-me aquella violació, perquè això és el que va ser, amb la veu i els ulls de l'adolescent que havia patit allò. I de sobte, la conte i la veig amb la veu i els ulls d'una dona de cinquanta-dos anys, que és el que ara sóc... La cosa canvia, i molt.

- Què t'inspira ara, aquella nena que vas ser?

- Em fa molta pena. Em desperta una gran compassió, una enorme tendresa també. La veig tan desvalguda... Una part molt important de mi es va quedar durant molt de temps amb aquella nena a l'altre costat de la sèquia.

- Li diries alguna cosa ara, a aquella nena?

- Oh, i tant! Li diria: mira, no et promet que et recuperes del tot del que t'acaba de passar. Però t'assegure que no t'impedirà estudiar, llicenciar-te, doctorar-te, obrir-te pas en la vida, enamorar-te, tindre dues filles precioses... Amb el temps, ni tan sols recordaràs la cara de Jaume... Per cert, Anna, per a què has posat aquesta corda al llarg de la sala?

- Ah, és un petit ritual per a tancar la sessió d'avui. Vull que t'estigues uns minuts en silenci. Tanca els ulls i concentra't en la respiració... Ara, obri els ulls, aixeca't i posa't en aquesta banda de la corda. Imagina que ets aquella nena a punt de complir catorze anys i que ets a l'altra banda de la sèquia... Estàs a punt?

- Estic a punt per a què?

- Salta a l'altre costat i dis-li adéu a la nena.

- Em fa molta pena...

- Mira-la amb agraïment. Gràcies a la seua fortalesa tu ets ací. La seua força és la teua força. Dis-li adéu, Sílvia. Ja has fet el més difícil.

- Adéu, petita Sílvia... I gràcies.

- Com estàs ara, Sílvia?

- Estic... emocionada.

- Pren-te el teu temps.

- Saps? Em sembla que em feia falta aquesta darrera mirada de reconeixement. Sóc conscient que amb aquest ritual no m'acomiade de cap nena, sinó tan sols de l'autotortura que m'ha acompanyat en diferents èpoques de la meua vida relacionada amb aquells fets.

- Així és.

- Gràcies, Anna... De vegades em fa l'efecte que vinc enfonsada en la ceguesa i que tu em guies fins que em cau una bena dels ulls.

- Tot al contrari! Sóc jo la cega i tu qui va guiant les passes a seguir.

- Ah, sí, allò de la terapeuta ximpleta, veritat?

- Així és... Dimarts vinent a la mateixa hora?

- Dimarts vinent a la mateixa hora.