dimecres, 7 d’abril de 2010

El fantasma del carrer de la Soledat

Estés de bocaterrosa, al bell mig del carrer de la Soledat, jeia el fantasma. Se li havia posat un color violat a la ferida mortal de la templa esquerra que li atorgava una expressió de solemnitat al blanc extremat del rostre que aguaitava pel llençol.

L’havia occit Blai Bort, traginer d’ofici, la matinada de la nit de Sant Blai, patró de Bonretorn. Que fóra dia festiu va augmentar el rogle de mirades encuriosides al voltant del finat i de la patrulla dels carrabiners. Des de dins de casa el traginer, se sentien els crits espaordits de la seua dona Dolors.

El fantasma havia estat espantant intermitentment des de feia més de sis mesos tot aquell que s’aventurara a passar pel carrer de la Soledat més enllà de la mitjanit. I si les autoritats no hi havien pres part abans, era perquè el jutge del poble considerava que allò no eren més que supersticions de beates i de llauradors. Blai el traginer, però, mai se l’havia topat fins la vespra, per bé que era veí del carrer.

- Era un fantasma. - Repetia un i altre cop, assegut encara a la vorera, emmanillat i custodiat per dos guàrdies. – No em poden fer res per haver estossinat un fantasma.

Dues nits abans havien tancat el port de Morella a causa de la nevada. Blai, com tants altres comerciants i gent de pas, havia hagut de recular cap a Castelló quan ja es trobava a l’alçada de la Vallivana amb les atzembles atapeïdes de ferramenta per a abastir les dues ferreries morellanes. Fins a aquell indret no arribava tan forta la tempesta, però només a dues llegües, el mantell d’una boirina blanquinosa inundava la vista i impedia albirar roques i savines. De manera que va haver de desfer el viatge i regressar cap a la plana de Bonretorn sense negoci.

La nit de la vespra del seu sant, Blai el traginer arribava a l’Escorredor, cantoner amb el carrer de la Soledat, on tenia el corral per guardar les atzembles i els estris. Va descarregar les bèsties, els va escampar un sac de garrofes, les va abeurar i va tancar el doble portell. Just quan tombava pel seu carrer, va besllumar una mena d’ombra vaporosa esgrogueïda per la llum sèpia de la minúscula bombeta que penjava al bell mig del carrer, sota la imatge de la Mare de Déu. Li va semblar que l’ombra entrava a sa casa. Llavors va recular cap al corral, hi va agafar un dels malls de fusta de la càrrega malaguanyada i es va dirigir de nou cap a la llar. La porta que donava a l’escaleta era entreoberta. Sigil•losament, la va enfilar mentre li semblava escoltar els crits ofegats de la Dolors provinents de la cambra de matrimoni. Quan va aguaitar-hi contenint la respiració, Dolors era al llit de quatre grapes i el fantasma, ara ja despullat i desllençolat, la muntava entre panteixos i frases obscenes.

Blai no va arribar a entrar a l’habitació. Amb el mateix posat calm amb què havia perdut el negoci un dia abans, va baixar per l’escaleta per fer cap de nou al carrer. Poc després, quan el fantasma eixia de la casa agençat de nou amb el llençol, li va etzibar un colp de mall i el va deixar estés de bocaterrosa, al bell mig del carrer de la Soledat, amb una ferida mortal a la templa esquerra.

Dolors es va desorientar de per vida. A Blai el van absoldre. I mai, mai, es va arribar a conéixer la identitat del fantasma.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada