L'estranger i l'oret

Els matins de maig, fill meu, ja no són el que eren. Quan jo era jove, agafava l’esmorzar i el cabàs, muntava a la bicicleta i mamprenia el camí cap al tros, a la marjal, a la Senda de l’Ullal: en un matí segava un sequiol, o tallava una fanecada de tarongers, o plantava sis cavallons de faves... I tot perquè no feia aquesta basca, més pròpia de la calor que precedeix les tronades de Sant Roc i la Mare de Déu d’agost que del naixement de la primavera. Llavors no t’ofegaves, feies mig jornal abans de l’esmorzar i l’altre mig abans del dinar. Les matinades eren fresques i olien a magreta i a garrofes.
El teu iaio m’esperonava des de la seua bicicleta contant-me històries de joventut perquè, guiat per la curiositat, hi mantinguera el ritme i no m’encantara pel camí. Com aquella contalla de l’estranger, els quinzets i la casa de les putes. Es coneix que al camí Llombai hi havia una taverna on a més de vendre vi i cacau torrat hi havia algunes dones que es dedicaven a la prostitució. La majoria havien vingut del sud o de l’interior amb la idea de posar-se a servir en alguna casa benestant, com altres jovenetes que treballaven de minyones o de passejadores per a les dones dels comerciants de la taronja. En no trobar cap feina, s’havien hagut de prostituir de pura fam. L’amo de la taverna cobrava dues pessetes per cada servei, de les quals a elles només els arribava un quinzet, és a dir, vint-i-cinc cèntims. S’havien de rentar a vora sèquia i vivien totes amuntegades en un antic corral on havien desat mitja dotzena de màrfegues perquè dormiren.
Ja et pots figurar que en aquella època els homes tenien les mateixes necessitats que ara però infinitament menys diners i poquíssimes ocasions per a desofegar-se, tu ja m’entens... Per això hi havia una colla de parroquians que havien ideat el que van venir a anomenar el joc de l’oret. Tots els dissabtes, de bon matí, quedaven un rotgle d’homes sota el parany d’una alqueria propera. L’ideal era que hi haguera un mínim de vuit perquè d’aquesta manera, si tots posaven un quinzet, hi havia el mínim de dues pessetes per tal que un d’ells poguera accedir a la companyia d’una de les dones que s’oferien a la taverna. El joc era senzill: un dels jugadors, el qui havia tret la carta més alta en una primera ronda, anava donant-ne una a cadascun dels participants fins que un d’ells treia l’as d’ors. Llavors cridava: “L’oret!” I replegant les dues pessetes, se n’anava cap a la taverna per a gaudir del seu triomf. Ja hi va haver que acudia al parany amb les dues pessetes a la butxaca i acabava perdent-les per la pura dèria del joc.
Un dia va aparéixer per l’establiment un estranger. Uns deien que era un mariner anglés i altres deien que era alemany. El cas és que el tipet en qüestió es va aficionar al joc de l’oret. Sembla que s’havia enamorat d’una noia que anomenaven la Murcianeta i que, entretant la convencia perquè es deixara la vida, com se sol dir, i se n’anara amb ell, procurava jeure tants cops com podia amb ella de pura gelosia que la tocara un altre. No es va arribar a saber si feia trampes o si havia nascut amb una flor al cul; el cas és que sempre guanyava.
Un matí de dissabte en què el joc havia començat més d’hora del que era habitual, l’estranger va arribar a treure l’oret per tres cops consecutius. I vet ací que durant la tercera visita, l’amo de la taverna va haver de pujar a corre-cuita a la planta de dalt, on era el bordell, en escoltar els crits espaordits de la Murcianeta. L’amant en qüestió havia llençat tres esbufegades i s’havia quedat difunt, estés a sobre d’ella com un sac de creïlles, en ple intent de complir-hi.
Com que no van saber el credo del finat i a més el pobre havia deixat la vida cometent un pecat tan mortal i tan gros, el retor no va voler enterrar-lo al cementiri cristià, per la qual cosa els seus ossos van anar a parar a la part del cementiri reservada als protestants, als jueus i als suïcides.
I què t’estava jo dient? Ah, sí, que els matins de maig ja no són el que eren. Però el teu automòbil, fill, és molt més còmode que la bicicleta per a anar a raure a la marjal.