No trobes que estic grassa?Deia la Màxima davant l’espill del breu vestidor on ens canviàvem. Es mirava d’esquena, al temps que girava el cap i s’arrapava el pantaló amb les mans a les natges, com inspeccionant-se amb una certa preocupació.
Jo et veig com sempre. Li vaig contestar mentre em barallava amb un dels botons de l’armilla nova que tenia un xic més petit del que calia.
La veritat era que intentava no mirar-la de manera evident cada cop que coincidíem per posar-nos l’uniforme... Sí, la Màxima era grassoneta de debò, amb aquesta mena de dura rodonesa a les cuixes i els malucs que a mi em mancava. Jo sóc prim com un espàrrec, i potser per això els ulls des de petit se me n’anaven darrere de les voluptuositats primer de les femelles de la família, després de les mestres del col·legi, i més tard de les noies de l’escola d’hostaleria, com si buscara en elles la carn que la naturalesa m’havia negat. Prim per defecte de carn i passiu per excés de timidesa.
La Màxima feia tres mesos que treballava amb nosaltres, en aquesta casa de bojos acarada a la mar que tots coneixen com La Dolors. Paella, arròs a banda, all i pebre i suquet de peix. Clòtxines, galeres, escamarlans i cloïsses. Vins valencians i caves catalans. I feina, molta feina tots els dies de la setmana excepte diumenge a la nit i dilluns que tancàvem.
Havia aparegut del no res. Ningú sabíem d’on venia i la raresa del seu accent i dels cognoms tornava impossible qualsevol deducció sobre la seua procedència. Venia a fer extres els cap de setmana, cobrava i desapareixia.
He de dir que jo abaixava el cap quan la veia endreçar-se davant l’espill però que feia alhora tot el possible per coincidir amb ella al vestidor. A Màxima no semblava importar-li: es canviava de roba sense complexos per deixar-me veure de cua d’ull unes corbes la visió esbiaixada de les quals va acabar esdevenint per mi un costum tan quotidià com el café de cada matí. No em calia veure-la de cara, no: jo sabia completar amb escreix la figura sense comprometre’m ni comprometre-la.
Un migdia de dissabte sorprenentment calm, l’ama ens va dir que aprofitàrem per buidar el congelador dels gelats i canviar-los al nou bagul. Les cuineres havien aprofitat per prendre una orxata a la terrassa i els altres dos cambrers fumaven al carrer. Em vaig oferir jo per abocar-m’hi a la part més fonda, però Màxima em va dir que no calia, que ja ho feia ella, que aniria donant-me les capses amb els gelats perquè jo les desara a l’altre congelador. Llavors em vaig poder donar permís per contemplar-la d’esquena amb tota l’esplendor de les seues carns generoses. Treia els gelats enèrgicament i ràpida, amb una lleugeresa de moviments que contrastava amb el volum corporal. S’inclinava al més fondo del bagul i giravoltava el tronc eixint lleugerament de mig cos per atansar-me’ls.
Quan ja teníem la feina pràcticament enllestida, la Màxima em va fitar amb un somriure entremaliat: Què t'empesques, tu? Fa un quart d'hora que em mires el cul. Aleshores es va acostar cap a mi, i al temps que amb una mà tancava amb un cop sec la tapa del bagul, amb l'altra em va agafar i se'm va emportar al vestidor.
Un cop allà em va tornar a demanar: Trobes que sóc massa grassa? I jo, en un complet silenci i desconeixent-me per sempre més, li vaig descordar la brusa i li vaig besar tendrament el si.
Jo et veig com sempre. Li vaig contestar mentre em barallava amb un dels botons de l’armilla nova que tenia un xic més petit del que calia.
La veritat era que intentava no mirar-la de manera evident cada cop que coincidíem per posar-nos l’uniforme... Sí, la Màxima era grassoneta de debò, amb aquesta mena de dura rodonesa a les cuixes i els malucs que a mi em mancava. Jo sóc prim com un espàrrec, i potser per això els ulls des de petit se me n’anaven darrere de les voluptuositats primer de les femelles de la família, després de les mestres del col·legi, i més tard de les noies de l’escola d’hostaleria, com si buscara en elles la carn que la naturalesa m’havia negat. Prim per defecte de carn i passiu per excés de timidesa.
La Màxima feia tres mesos que treballava amb nosaltres, en aquesta casa de bojos acarada a la mar que tots coneixen com La Dolors. Paella, arròs a banda, all i pebre i suquet de peix. Clòtxines, galeres, escamarlans i cloïsses. Vins valencians i caves catalans. I feina, molta feina tots els dies de la setmana excepte diumenge a la nit i dilluns que tancàvem.
Havia aparegut del no res. Ningú sabíem d’on venia i la raresa del seu accent i dels cognoms tornava impossible qualsevol deducció sobre la seua procedència. Venia a fer extres els cap de setmana, cobrava i desapareixia.
He de dir que jo abaixava el cap quan la veia endreçar-se davant l’espill però que feia alhora tot el possible per coincidir amb ella al vestidor. A Màxima no semblava importar-li: es canviava de roba sense complexos per deixar-me veure de cua d’ull unes corbes la visió esbiaixada de les quals va acabar esdevenint per mi un costum tan quotidià com el café de cada matí. No em calia veure-la de cara, no: jo sabia completar amb escreix la figura sense comprometre’m ni comprometre-la.
Un migdia de dissabte sorprenentment calm, l’ama ens va dir que aprofitàrem per buidar el congelador dels gelats i canviar-los al nou bagul. Les cuineres havien aprofitat per prendre una orxata a la terrassa i els altres dos cambrers fumaven al carrer. Em vaig oferir jo per abocar-m’hi a la part més fonda, però Màxima em va dir que no calia, que ja ho feia ella, que aniria donant-me les capses amb els gelats perquè jo les desara a l’altre congelador. Llavors em vaig poder donar permís per contemplar-la d’esquena amb tota l’esplendor de les seues carns generoses. Treia els gelats enèrgicament i ràpida, amb una lleugeresa de moviments que contrastava amb el volum corporal. S’inclinava al més fondo del bagul i giravoltava el tronc eixint lleugerament de mig cos per atansar-me’ls.
Quan ja teníem la feina pràcticament enllestida, la Màxima em va fitar amb un somriure entremaliat: Què t'empesques, tu? Fa un quart d'hora que em mires el cul. Aleshores es va acostar cap a mi, i al temps que amb una mà tancava amb un cop sec la tapa del bagul, amb l'altra em va agafar i se'm va emportar al vestidor.
Un cop allà em va tornar a demanar: Trobes que sóc massa grassa? I jo, en un complet silenci i desconeixent-me per sempre més, li vaig descordar la brusa i li vaig besar tendrament el si.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada