dijous, 1 d’abril de 2010

El que Pablo va somiar


Ahir vaig tenir un somni. Un malson. M’he aixecat destrempat, cobert per una desagradable sensació de suor ja refredada a la pell. Ni tan sols el café bullent i carregat de les primeres hores del matí ha servit per treure’m aquesta sensació de desfici que m’ha acompanyat al llarg de tota la jornada. He pintat, he fet alguns esbossos, però fins i tot la meua creativitat de normal irrefrenable semblava alentida avui per la visió d’aquell horror nocturn.
Tot i que habitualment somie amb tots els colors de la paleta, no podria reproduir amb precisió cap matís cromàtic, al malson, llevat de la gamma de grisos. Només sé que s’escoltava un soroll eixordador al temps que una ràfega de vent apocalíptic arrossegava tot un seguit de cossos desmembrats que cridaven i cridaven agònicament. Enmig d’aquella universal destrucció, una dona atrapada en una estructura en flames aixecava angoixadament els braços enlaire sobre el fons d’un sinistre mur negre. Un cavall a qui algú havia clavat una llança hi descarregava el darrer renill de mort. A sobre de tot, un ull diví contemplava impassible tota l’escena al temps que una mà, diria que de dona, sostenia una làmpada encesa que absurdament no projectava cap llum sobre aquell obscur batibull de cossos fragmentats. A sota, un home esquarterat sostenia una espasa trencada i una flor, mentre que un toro esbiaixat contemplava de reüll tot aquell maremàgnum de destrucció del qual també formava part. Però el que més em va colpir, allò que recurrentment em ve al pensament des d’anit fins ennuegar-me la gola, va estar el desesperat gest convuls d’una mare que agonitzava amb el seu innocent fillet mort entre els braços...
No és el primer cop que somie una escena i després mire de recordar-la per acabar pintant un oli o un aiguafort que sovint acaben donant imatges diferents de la somiada, independents ja de l’onírica visió que les va originar. Però no, avui no ho faré. No podria sostenir la mirada d’aquelles criatures angoixades. Seria com un pare que engendra els seus fills sabent que els condemna in aeternum a sofrir sense remei mentre roman, impotent, contemplant-los. La vida se me n’aniria darrere d’aquest horror, ho sé, ho puc sentir. Ja no podria pintar, de fet, res més després de reflectir allò. No, definitivament no pintaré aquest malson.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada