El meu vincle amb la nena té les hores comptades. He optat per la curarina barrejada amb un mòrfic. Espere, això sí, que el meu trànsit ens proporcione un descans definitiu a totes dues. Ara, amb la mescla ja preparada a punt de degotejar cap a la vena, m’ha vingut un rampell de pena, ja no tant per la meua mort imminent, sinó perquè aquesta circumstància ens separarà definitivament, a la nena i a mi. És paradoxal, tenint en compte que és la voluntat de separació la que em guia.
A penes havia begut el dia que la vaig atropellar, però a les poques copes de cava s’havia d’afegir l’agresta orografia del terreny i la química pròpia de l’eufòria. Franco havia mort i nosaltres havíem rebut la notícia en aquell refugi de Prades. I no sols això: Diana, en plena explosió de joia, m’havia besat als llavis. Però jo havia de tornar a casa perquè l’endemà tenia una de les meues primeres guàrdies com a metgessa anestesista a l’Hospital General de Castelló. Així és que em vaig haver de deixar la colla en plena festa de celebració per a emprendre el viatge de tornada muntanyes avall.
La llum del migdia era grisenca. Un mantell de boira reduïa tot horitzó a uns pocs metres de distància, atorgant a l’entorn una condició vaporosa. Jo conduïa amb temor. Enmig d’aquella atmosfera gairebé il•lusòria, a la vora dreta d’un cingle que es precipitava abruptament al buit, hi era ella. Duia un vestidet desmanegat de punt gris amb un jersei blanc de coll alt i una rebequeta igualment grisa. El cabell a l’estil egipci, amb un serrell recte i les puntes igualades. Tal com ha estat acompanyant-me durant aquests dos lustres.
No vaig tenir temps per a res. En fraccions de segon el seu petit cos va eixir disparat per l’etzibada cap a les profunditats bromalloses de l’avenc. Vaig frenar en sec i vaig córrer cap al precipici. Però només hi vaig trobar el vapor turbulent de la boirassa. Era tan lleugera, que el colp ni tan sols va deixar petja al vehicle.
Amb les mans i les cames tremoloses, vaig tornar a l’automòbil i vaig reprendre el camí. L’endemà vaig fer la guàrdia, va tornar Diana, vam fer l’amor... I vaig mirar d’oblidar la nena.
No vaig començar a veure-la de seguida. Encara que el record de l’accident em percaçava cada nit fins a l’insomni, va trigar a acompanyar-me. Ho va fer per primer cop quan intentava reanimar inútilment una velleta cianòtica. Just quan determinàvem l’hora de la mort, vaig aixecar la vista i la vaig veure asseguda en una butaca que solíem utilitzar per operar els nens de les amígdales. Amb el mateix cabell egipcià, amb la mateixa robeta blanca i grisa. Seia amb un posat formal, les manetes juntes sobre la falda, amb un lleuger balanceig dels peuets que no li arribaven a terra i la cara de resignació que fan els xiquets que han de romandre en un lloc per obligació. Semblava esperar alguna cosa. M’esperava a mi.
No em vaig espantar, ni tan sols em vaig sorprendre, ans al contrari. En veure-la, em va semblar que algun buit s’emplenava, com si la seua aparició obeïra a algun mandat de la lògica. Vaig donar per fet que únicament era jo qui la veia.
Però amb el pas dels anys i la companyia de la nena, una sensació de pesantor se m’ha anat enganxant al pit i a les esquenes fins al punt que no suporte ja aquesta enorme gravidesa. És com si ella, instal•lada permanentment en els cinc o sis anys que devia tenir en el moment de l’accident, em passara any rere any els quilograms que mai no augmentaria amb la creixença. I tal com aquest pes ha anat augmentant, la meua vida social i privada ha anat esvaint-se. Des de fa uns mesos, a més, l’expressió neutra i un xic avorrida de la nena s’ha tornat suplicant, com si em demanara algun canvi.
Ara tot acabarà en un instant. Deixaré passar el còctel mortal al meu cos i, abans que se’m cloguen les parpelles, li diré adéu a la nena.
*
No puc dormir. No. Si tanco els ulls la perdo de vista, no me’n refio. D’ençà que vaig començar a veure-la, amb l’esgarrifosa comprovació que era l’únic, a penes puc dormir. Avui he pujat al refugi amb la furgoneta per portar la llenya i de poc no tinc un accident al revolt de la pineda, perquè se m’ha aparegut de sobte just a la vora del camí.
Mai em fa res, ni em diu res. Es limita a aparèixer i tal com apareix, se’n va. He mirat de fer un càlcul de la freqüència i durada de les aparicions, però la seva presència és erràtica, no sembla guardar un patró definit.
La Maria està tan preocupada, que ahir va pujar a la Mare de Déu de l’Abellera per fer-li una promesa si jo tornava a ser el que era abans... La Maria tard o d’hora fotrà el camp. Se me n’han anat les ganes de tocar-la, d’estar per ella. Només tinc ulls i cor per a la vigilància.
Anit sense anar més lluny, la Maria es va atansar a mi per fer-me un petó, però ella ens observava asseguda als peus del llit, i així no es pot... No sé qui és, ni què vol. Du un pijama verd com el que duen els metges i a la mà esquerra una agulla clavada en la prolongació del dit polze. Em mira com si volgués que li contestés alguna cosa.
No podré seguir així per molt temps. Hauré de fer quelcom per treure’m de sobre aquesta presència, arribaré fins on calgui. Potser un dia, de camí cap al refugi, fotré un cop de volant just al revolt de la pineda. Allà on de més jove li vaig gastar la broma a aquella automobilista posant-hi el maniquí de nena que havia robat a la botiga del poble.
A penes havia begut el dia que la vaig atropellar, però a les poques copes de cava s’havia d’afegir l’agresta orografia del terreny i la química pròpia de l’eufòria. Franco havia mort i nosaltres havíem rebut la notícia en aquell refugi de Prades. I no sols això: Diana, en plena explosió de joia, m’havia besat als llavis. Però jo havia de tornar a casa perquè l’endemà tenia una de les meues primeres guàrdies com a metgessa anestesista a l’Hospital General de Castelló. Així és que em vaig haver de deixar la colla en plena festa de celebració per a emprendre el viatge de tornada muntanyes avall.
La llum del migdia era grisenca. Un mantell de boira reduïa tot horitzó a uns pocs metres de distància, atorgant a l’entorn una condició vaporosa. Jo conduïa amb temor. Enmig d’aquella atmosfera gairebé il•lusòria, a la vora dreta d’un cingle que es precipitava abruptament al buit, hi era ella. Duia un vestidet desmanegat de punt gris amb un jersei blanc de coll alt i una rebequeta igualment grisa. El cabell a l’estil egipci, amb un serrell recte i les puntes igualades. Tal com ha estat acompanyant-me durant aquests dos lustres.
No vaig tenir temps per a res. En fraccions de segon el seu petit cos va eixir disparat per l’etzibada cap a les profunditats bromalloses de l’avenc. Vaig frenar en sec i vaig córrer cap al precipici. Però només hi vaig trobar el vapor turbulent de la boirassa. Era tan lleugera, que el colp ni tan sols va deixar petja al vehicle.
Amb les mans i les cames tremoloses, vaig tornar a l’automòbil i vaig reprendre el camí. L’endemà vaig fer la guàrdia, va tornar Diana, vam fer l’amor... I vaig mirar d’oblidar la nena.
No vaig començar a veure-la de seguida. Encara que el record de l’accident em percaçava cada nit fins a l’insomni, va trigar a acompanyar-me. Ho va fer per primer cop quan intentava reanimar inútilment una velleta cianòtica. Just quan determinàvem l’hora de la mort, vaig aixecar la vista i la vaig veure asseguda en una butaca que solíem utilitzar per operar els nens de les amígdales. Amb el mateix cabell egipcià, amb la mateixa robeta blanca i grisa. Seia amb un posat formal, les manetes juntes sobre la falda, amb un lleuger balanceig dels peuets que no li arribaven a terra i la cara de resignació que fan els xiquets que han de romandre en un lloc per obligació. Semblava esperar alguna cosa. M’esperava a mi.
No em vaig espantar, ni tan sols em vaig sorprendre, ans al contrari. En veure-la, em va semblar que algun buit s’emplenava, com si la seua aparició obeïra a algun mandat de la lògica. Vaig donar per fet que únicament era jo qui la veia.
Però amb el pas dels anys i la companyia de la nena, una sensació de pesantor se m’ha anat enganxant al pit i a les esquenes fins al punt que no suporte ja aquesta enorme gravidesa. És com si ella, instal•lada permanentment en els cinc o sis anys que devia tenir en el moment de l’accident, em passara any rere any els quilograms que mai no augmentaria amb la creixença. I tal com aquest pes ha anat augmentant, la meua vida social i privada ha anat esvaint-se. Des de fa uns mesos, a més, l’expressió neutra i un xic avorrida de la nena s’ha tornat suplicant, com si em demanara algun canvi.
Ara tot acabarà en un instant. Deixaré passar el còctel mortal al meu cos i, abans que se’m cloguen les parpelles, li diré adéu a la nena.
No puc dormir. No. Si tanco els ulls la perdo de vista, no me’n refio. D’ençà que vaig començar a veure-la, amb l’esgarrifosa comprovació que era l’únic, a penes puc dormir. Avui he pujat al refugi amb la furgoneta per portar la llenya i de poc no tinc un accident al revolt de la pineda, perquè se m’ha aparegut de sobte just a la vora del camí.
Mai em fa res, ni em diu res. Es limita a aparèixer i tal com apareix, se’n va. He mirat de fer un càlcul de la freqüència i durada de les aparicions, però la seva presència és erràtica, no sembla guardar un patró definit.
La Maria està tan preocupada, que ahir va pujar a la Mare de Déu de l’Abellera per fer-li una promesa si jo tornava a ser el que era abans... La Maria tard o d’hora fotrà el camp. Se me n’han anat les ganes de tocar-la, d’estar per ella. Només tinc ulls i cor per a la vigilància.
Anit sense anar més lluny, la Maria es va atansar a mi per fer-me un petó, però ella ens observava asseguda als peus del llit, i així no es pot... No sé qui és, ni què vol. Du un pijama verd com el que duen els metges i a la mà esquerra una agulla clavada en la prolongació del dit polze. Em mira com si volgués que li contestés alguna cosa.
No podré seguir així per molt temps. Hauré de fer quelcom per treure’m de sobre aquesta presència, arribaré fins on calgui. Potser un dia, de camí cap al refugi, fotré un cop de volant just al revolt de la pineda. Allà on de més jove li vaig gastar la broma a aquella automobilista posant-hi el maniquí de nena que havia robat a la botiga del poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada