divendres, 2 d’abril de 2010

Fantasia al jardí d'Apel·les Fenosa



He tallat unes tiges de gessamí per fer-ne un ramellet, perquè acompanyen el
joc de te de porcellana de Bohèmia que la mare va dur d’aquell viatge a Praga. Ara, a l’estiu, m’agrada olorar el gessamí a tothora, no tan embafador com el gessamí de nit i més subtil que l’olor de les roses, que ara ja es marceixen als rosers. No deixe de pensar quina impressió li faré a en Marc quan hi vinga. Sap gairebé tot de mi per les cartes, i ara, arribat el moment de trobar-nos cara a cara, se’m nua el cor, com si el premera una mà invisible, igualet que el meu puny es clou al voltant de les tiges d’aquestes humils floretes blanques perquè no es desbaraten fins que les dese a la florera. També jo he escollit aquest color, de fet no he estat jo, ha estat la meua germana, que s’ha agafat aquesta cita meua com a pròpia. Ha planxat a consciència el vestit d’organdí i m’ha ajudat a cordar-me els minúsculs botonets amb la cerimònia de qui vesteix una núvia... M’ha promés, per bé que jo res li he demanat, ser-hi present els primers minuts de l’encontre. Si tot va bé, després se n’anirà a brodar asseguda al balancí de la figuera. Segur que aleshores s’adormirà, no hi ha qui es puga resistir a la brisa de la vesprada sota l’ombrívola remor dels arbres.

Probablement Marc em durà alguna de les escultures que tan minuciosament m’ha descrit; les grans no, és clar, alguna de les petites. Així li ho vaig demanar en la darrera carta, quan li contestava que sí, per fi, a la demanda de trobar-nos. M’entristeix pensar que aquest primer cop serà també l’únic, almenys durant un temps: la guerra tot ho ha desbaratat i els companys de la FAI li han aconsellat que marxe a París, almenys fins que tot s’arribe a resoldre... Potser jo, si no em fa vergonya, toque alguna peça de Chopin per a ell al piano.

Bé, s’acosta l’hora, i m’agradaria rebre’l a la porta de casa. On hauré deixat el bastó?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada