- Bé… podríem dir que a ell només li interessava la meua part divertida. Si algun cop venia després d’una relativa absència i em trobava seriosa o retreta, s’excusava per desaparéixer als escassos cinc minuts. Però jo me n’estava, d’ell, tot i que a la primera no li vaig donar un sí categòric. I això que m’havia agradat des del primer moment. Jo també a ell, trobe, però potser em va aconseguir massa fàcil, al capdavall. Jo em sentia sola i... Moltes dones tenim la fantasia de ser accessibles, però si ho som, alguna cosa no acaba de rutllar. O ells ens donen ja per segures i deixen de tenir cura en els petits detalls, o nosaltres ens sentim culpables, o tot plegat, o res d’això... Què em sé jo? Ens eduquen des de petites per mantenir certes parts del cos –i amb elles les emocions- retingudes, tancades amb un fermall de prejudicis i de creences. Llavors, quan ens deixem anar, passa el que passa...
- Podries fer aquesta afirmació en primera persona?
- Afirmació? Què, de tot plegat?
- Des d’ens eduquen...”
- Bé, oh, sí... M’han educat des de petita per retenir alguns impulsos: el cos, les emocions... Si em deixe anar, acabe pensant que és dolent i...
(Ací s’atura. Se li ha enfosquit la veu. Amb la mà dreta acarona suaument l’esquerra, el dors. L’esquena se li ha arquejat cap a davant, de manera que el pit se li retrau... Sembla que del blablabla racional comença a connectar amb l’emoció).
- Has dit que si et deixes anar passa el que passa... I què és el que passa?
- No sé, t’abandonen... M’abandonen. Oh, Déu, estic tan sola, tan sola... (comença a sanglotar, agafe el coixí i m’hi atanse).
- Joana... m’estàs dient que si mostres obertament els teus sentiments, llavors cap home t’estima? I què ocorre si cap home t’estima...?
(Ara. Ara sembla que Joana ha tingut un awareness, un adonar-se d’alguna cosa. Em mira fixament amb els ulls enrojolats. És just l’antítesi de la dona serena i temperada que havia iniciat la sessió).
- Doncs... no hauria d’ocórrer res de dolent, no?
- No ho sé, Joana, diguem-ho tu.
- És que potser no puc estar sense la companyia d’un home i ara acabe d’adonar-me. Uf! Per què em sent tan buida sense parella, Susanna! Tinc sempre mil coses a fer però si no tinc algú en qui pensar, jo... Algú que m’estime, que es prenga el temps per mirar-me embadalit o per regalar-me una flor. És com si em faltara alguna substància química al cos, sense aquesta classe d’amor.
- I quin nom li posaries, a aquesta sensació física de mancança, Joana?
- Dependència, Susanna... Dependència.
(Em sembla que Joana ja n’ha tingut prou, amb la sessió d’avui. Faig la transició cap al tancament i quedem per a la setmana que ve. M’he quedat tocada. M’hauria resultat tan fàcil confluir amb el que explicava...).
No és el primer cop que escric al meu diari personal com m’agrada estar-me a la consulta de la mare i burxar en els seus informes de seguiment dels clients quan ella no és a casa. D’ençà que va donar d’alta aquell jove amb alexitímia, aquesta dona és la meua preferida.
- Podries fer aquesta afirmació en primera persona?
- Afirmació? Què, de tot plegat?
- Des d’ens eduquen...”
- Bé, oh, sí... M’han educat des de petita per retenir alguns impulsos: el cos, les emocions... Si em deixe anar, acabe pensant que és dolent i...
(Ací s’atura. Se li ha enfosquit la veu. Amb la mà dreta acarona suaument l’esquerra, el dors. L’esquena se li ha arquejat cap a davant, de manera que el pit se li retrau... Sembla que del blablabla racional comença a connectar amb l’emoció).
- Has dit que si et deixes anar passa el que passa... I què és el que passa?
- No sé, t’abandonen... M’abandonen. Oh, Déu, estic tan sola, tan sola... (comença a sanglotar, agafe el coixí i m’hi atanse).
- Joana... m’estàs dient que si mostres obertament els teus sentiments, llavors cap home t’estima? I què ocorre si cap home t’estima...?
(Ara. Ara sembla que Joana ha tingut un awareness, un adonar-se d’alguna cosa. Em mira fixament amb els ulls enrojolats. És just l’antítesi de la dona serena i temperada que havia iniciat la sessió).
- Doncs... no hauria d’ocórrer res de dolent, no?
- No ho sé, Joana, diguem-ho tu.
- És que potser no puc estar sense la companyia d’un home i ara acabe d’adonar-me. Uf! Per què em sent tan buida sense parella, Susanna! Tinc sempre mil coses a fer però si no tinc algú en qui pensar, jo... Algú que m’estime, que es prenga el temps per mirar-me embadalit o per regalar-me una flor. És com si em faltara alguna substància química al cos, sense aquesta classe d’amor.
- I quin nom li posaries, a aquesta sensació física de mancança, Joana?
- Dependència, Susanna... Dependència.
(Em sembla que Joana ja n’ha tingut prou, amb la sessió d’avui. Faig la transició cap al tancament i quedem per a la setmana que ve. M’he quedat tocada. M’hauria resultat tan fàcil confluir amb el que explicava...).
No és el primer cop que escric al meu diari personal com m’agrada estar-me a la consulta de la mare i burxar en els seus informes de seguiment dels clients quan ella no és a casa. D’ençà que va donar d’alta aquell jove amb alexitímia, aquesta dona és la meua preferida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada