dijous, 1 d’abril de 2010

Argelès-sur-mer, 1939


Benvolguda Rosita:

No sé si aquesta carta et podrà arribar amb èxit. Te l’he tramesa d’una forma poc convencional que ja et revelaré si mai ens tornem a veure, perquè si te la intente enviar per correu ordinari, serà del tot impossible que pugues llegir-ne el contingut íntegre. Potser només t’arribaria la salutació i el comiat, com diuen alguns dels meus companys que està ocorrent amb la correspondència. Si tot va bé, t'arribarà i això és el que compta.
No em va agradar haver de travessar fins a aquest costat del Pirineu, però les ordres són les ordres. Sóc, per tant, a França, a Argelers, tot i que aquests francesos que ens han rebut són ben diferents dels qui ens van ajudar amb les Brigades Internacionals. Aquests són gendarmes, senegalesos molts d’ells, que ens han retingut per ordre del govern per tal d'evitar l'allau de vençuts -quina trista paraula!- vagarejant desorientats pels pobles, i per bé que no ens vigilen en excés, no ens estan tractant molt millor que si haguéssem caigut en mans de l’enemic. Em consola almenys saber que, si no morim de fam, de fred o de calentures en aquest camp de concentració a peu de platja on ens estan amuntegant, no serem afusellats com si hi haguéssem restat i potser un dia tu i jo ens poguem casar, encara que no sé on ni quan.
Les condicions del camp són molt difícils. Fa una humitat que ens arriba als ossos, a penes ens donen a menjar... Cada migdia vénen unes pageses per bullir en unes olles enormes uns fesols que, no sé encara per què, els gendarmes s’encarreguen de fer malbé llençant-hi grapats de sorra mentre riuen. Però no tenim molta més opció que menjar-nos-la, la sorra amb els fesols, perquè aquest és l’únic àpat a penes consistent amb què hem de resistir cada jornada. Estem tan afamats, que aquests mateixos guàrdies que malmeten les olles del dinar s’encarreguen d’orinar el pa que sobra, -és un dir-, de les exigües racions que ens pertoquen, per temor que ens matem entre nosaltres en intentar-nos-les repartir. Com n'estan, d'equivocats! Si fem alguna cosa els uns pels altres és ajudar-nos en tot el que podem. Però, saps, nosaltres les bullim, aquestes engrunes, i els les donem als més malalts o desnodrits.
La setmana passada es va colar al camp, encara no sé com, un ase vell. Feia llàstima, el pobre animal, acorralat per un rotgle d'homes amb els ulls engrandits per la necessitat. Vàrem haver de matar-lo i d'espellar-lo... És curiós, però era com si en l'execució de l'espantat animal se m'hagués despertat tota la compassió que havia hagut d'ajornar per sobreviure durant aquests gairebé tres anys. Dos aragonesos que havien estat carnissers abans de la guerra el van esquarterar, i així alguns de nosaltres ens vàrem poder treure la gana de sobre durant uns quants dies en coure’l amb aigua de la mar. Ara, però, som amb les mateixes. Quan arriba el capvespre és el pitjor moment, ja que a la fam s'afegeix el fred. I és llavors que et sent amb mi, tan lluny com ets, estimada Rosa: l'olor del teu cabell, la cadència suau del teu cos de setze anys en caminar que tant em va agradar des del primer moment que et vaig veure...

A partir d'ací la carta es torna inintel•ligible. La vaig trobar dins d'un sobre esgrogeït, sense segell, sense adreça ni remitent, a nom de Rosa Ros Ros, la meua àvia, deu dies després que l'enterràrem i seixanta-cinc anys més tard que Emili González Gracià, el meu avi, li l'escriguera des del camp de concentració d'Argelers. Em va aparéixer a la butxaca d'un dels seus abrics quan retirava les seues pertinences de l'armari. Alguna anècdota, com la de l'ase, me l'havia contada el iaio en la meua infantesa, igual que tantes altres històries de guerra, en les vesprades de dissabte a l'alqueria, quan ell nugava poms de tomates, o feia les barraques de canyes per a enramar els fesols de garrofa o les bajoques, i jo m'asseia al seu costat i preguntava i preguntava fins que em distreia traient les punxes dels rosers o mullant caragols perquè isqueren de la closca.
Ara, asseguda en aquesta gandula, em costa creure que aquesta platja de sorra neta i d'aigües blavíssimes acollira -també és un dir, com diria el iaio-, vora 200.000 persones al llarg dels dos anys que es va transformar en un camp de concentració de refugiats. Em vaig prometre de venir i ací sóc, potser per curiositat, potser per retre un petit homenatge a la supervivència d'un home que va possibilitar, entre moltes altres coses, que jo arribara a existir. El que mai arribaré a saber és com li va aplegar la carta a l'àvia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada