divendres, 2 d’abril de 2010

La meua dona gran


Era petita. No exactament de curta estatura sinó reduïda, amb una petitesa que feia pensar en una reproducció a escala de la dona original, que es trobaria en algun altre lloc...
Desitjaria haver sabut inventar jo aquesta comparança. He desat el llibre al seient del costat per deixar-me endur pel relleu mòbil dels pins fugissers, que semblen ara arrencar-se del fons de llenç marí. De tant en tant, un túnel m’inunda, sobtadament, els ulls amb núvols de foscor. La consciència no, que en no conéixer la llum no pot saber què és el seu oposat. Arribada a aquest punt del viatge, m’adone que sempre solc divagar, com si la ment estiguera avesada a repetir certs hàbits estèrils.
Tindré jo, com aquell personatge femení, una rèplica de més grandària en algun lloc d’aquest món o d’algun altre? On habitarà la part de dona gran que sóc? Serà ella més feliç? Més poderosa? Plorarà també de soledat?
Em ve llavors el record d’una invenció que vaig escriure temps enrere: una noia mirava tristament cap al balcó de la casa on un capvespre havia fet l’amor mentre la blanca lluna li somreia muntanyes enllà. Hi retornava enmig d’un diluvi. Monologava el seu abandó. I mentre, un home igualment trist la veia des de dins de la casa, convençut que estava imaginant-la rere la cortina d’aigua.
Ara sóc jo la dona que regressa a la recerca del seu balcó. Hi va haver un temps que jo ho veia tot des de dins, des de dalt del balcó, i les nits, quan visitava aquella casa, eren sempre nits de cel ras, estiuenc, sense pluges. Venia com vinc avui, amb aquest tren, i com avui llegia i divagava. Només té que en arribar, la casa i el balcó eren oberts per a mi. I quan hi feia l’amor no em calia veure aguaitar cap lluna. Retorne amb la certesa que el balcó, la porta, la casa, romandran tancats. I tanmateix, em cal fer-ho amb urgència. És més gran la necessitat del retorn que el retorn mateix?
Quan arribe, quan inútilment espere palplantada al carrer, quan em cerciore que sóc fora i no dins i que això no canviarà, potser seguiré demanant-me on és la meua rèplica a escala. La meua dona gran.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada