Clàudia, la meua ama

Sorprenentment, l'arc de Sant Martí fa una volta completa al firmament, que ara respira alleujat després del sotrac rompent de la tempesta. Talment com jo amb el virtual petó de comiat de la Clàudia després d'un rosari de mots frustrants, de bromes displaents, de riallades de menyspreu... Potser no ho faça seriosament, segurament no ho fa seriosament, però mai em queda clar el seu joc. I tot perquè jo no sóc més que una gossa. Això és. La seua gossa: la que frisa d'ansietat esperant l'hora de connexió, la que udola suplicant un lleu simulacre de carícia, la que s'enroscaria als seus peus per més que ella la colpejara amb un cable elèctric... I com a gossa que sóc, res del que ella faça foragitarà aquest sentiment de pertinença. Però és millor, infinitament millor, ser gossa que dona morta, difunta, de cos present. Una ànima en pena o fantasma vestit amb barnús en comptes de llençol, esclavitzat als tranquil·litzants, a les infusions substitutòries del menjar, deambulant per una casa buida, aquest vaixell varat entre els esculls d'una mar estancada amb olor a resclosa que tots han abandonat excepte jo. La filla en va botar fa un any, en una gloriosa emancipació que jo mai no he pogut ni somiar per a mi. El marit en va fer un salt mortal, de la nau, mortal perquè va morir sense més ni més, estimada, quin mal de cap, m'estic marejant, agafa'm, que caic, adéu, Vicent, adéu per sempre.
No hauria d'haver agafat la baixa, jo, però em vaig tornar insomne, a penes mai he dormit sola, vint anys casada són molts anys per de sobte quedar-se sense acompanyant a la taula i al llit. A la taula i al llit, al primer crit, deia el meu Vicent, i la nena venia de seguida, sense fer-se esperar, érem una família unida, nosaltres, anàvem plegats a tot arreu, dinàvem, sopàvem plegats... Quina solitud!
I llavors aparegué ella darrere de la pantalla, no sé d'on va eixir, jo em connectava totes les nits per culpa de l'insomni i vam començar a comunicar-nos, nom, edat, estat civil, aficions... i cam. La cam va ser un bot al buit, la caiguda lliure de la qual mai vaig aterrar, la precipitació gràvida de cada nit, el camí sense retorn per sempre més.
Al principi era amable, seductora, eterna somrient rere l'espill. Però allò no va tardar a canviar: cada frase amable meua va començar a esdevenir un corredor de pas per a la seua displicència. Creava ocasions per a entendrir-me i llavors... nyas! El colp o la punyalada al pit, o al cap, o a l'estómac, cada cop un dolor nou amb matisos diferents, com el vi combinat amb segons quins menjars, com el perfum combinat amb segons quina pell...
Gaudeix, ella? No podria assegurar-ho. L’únic que sé amb certesa és que des d’aquesta intimitat que, costa de creure, és fingida, -encara estic lúcida per reconéixer-ho-, em fa, cada nit, passar per l’adreçador del seu cinisme. I jo l’adore tant, tant, i la necessite, sobretot això, la necessite, que em deixe dur fins que se m’esvora la consciència i mots com dignitat o autoestima esdevenen cadenes de sons sense sentit.
Ara, rere la finestra, contemple com es dilueix aquest arc multicolor al fons del paisatge recent rentat per la pluja estiuenca. Aviat la cardiopatia farà el seu camí per una altra finestra, la de la meua ànima malmesa, mentre jo m’acabe rendint, per fi, a l’evidència. Només m’haurà calgut, senzillament, suspendre la medicació. Quin goig, arribat el moment, que l’última imatge retinguda siga la de l’adorable rostre de la Clàudia.