...Més que violat, me’l vaig deixar ultraviolat, i permet-me el joc de paraules, perquè el mosso a més anava passadet de rajos UVA. Massa príncep, massa blau també. Però és que cent anys són molts anys. I passe que una no menge, ni es bellugue, ni s’entretinga fent cap escac al tauler (sóc imbatible!), però d’ací a no cardar tampoc... I el noi, torne a dir, em semblava massa refinat per al meu gust, acostumada com estava a concedir els meus favorets al jardiner de palau –excepte aquell episodi fugaç amb el cambrer del meu pare...-, que tenia les mans més aspres i pudia a sulfat o a guano, segons l’època. El meu salvador olia més aviat a alfàbrega i a canyella amb una goteta d’almesc –aquest darrer aroma, afegit segurament a la meua fam centenària, degué ésser el detonant de l’espurna ocasional-... Sí, clar, aquestes aromes també tenen a veure amb la jardineria, ara em diràs, però ja m’havia avesat a certs estils més plebeus, com si diguérem, no sé si m’estic fent entendre [...].
Així que, entretant es desfeia per complet l’encanteri i la cort i el personal de serveis despertaven, -potser no ho recordaràs, però la dormida va afectar tot el regne-, jo me’l vaig fer, me’l vaig cruspir, li vaig fer un vestit de bavetes... Ara bé, quan després d’aquell petit déjéneur ell, cavallerosament, es va agenollar per demanar-me que ens casàrem, em vaig aixecar, i al temps que m’endreçava la gonella brodada de perles i robins, li vaig etzibar un: Casar-nos? Quin merder! I me’n vaig venir a Nova York, després d’un sentit comiat dels meus pares recent despertats i no entenedors de res, i de diverses visites a l’hivernacle reial. I vés per on, que estic superencantada en aquell meravellós loft que he llogat a Greenwich Village, al coret de Manhattan, amb una magnífica terrassa ajardinada... Per cert, xicon: saps tu alguna cosa de jardineria?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada