El sacrifici

Provinent del portal de la casa, es va precipitar raval avall escopetada com la pólvora. Ultrapassà l’arc romà de benvinguda, es va enfilar cap al barranquet, travessà el vell pont de fusta del riu Sec i va fer cap al cementiri. Era la sang de Batiste Andreu després que el Tort i el Primalet el degollaren damunt la pedra de sacrificar porcs per encàrrec d’Amàlia Bou.

Batiste Andreu era un dels cinc enllustradors que exercien el seu ofici al Bonretorn de principis de segle. Cada matí, a les set, s'instal·lava entre la fàbrica de llum i l'Enginy, que era com la gent anomenava la fàbrica de gel, ben concorreguda si atenem al fet que no feia ni trenta anys que havien inventat el congelador i en faltaven trenta més perquè aquests aparells es comercialitzaren al poble. Des de les set fins que tocava al Pla la sirena de la una, Batiste Andreu netejava les sabates de tot aquell regidor, bancari, comerciant o prohome que passara per allà de camí cap a l'ateneu de la Caixa Rural.

Vicent Safont era el conductor de la diligència des de feia cinc anys. Com cada matí, a les vuit en punt passava amb el seu vehicle de camí cap a les Alqueries. Si trobava Batiste Andreu desprevingut o inclinat sobre un client mentre li netejava el calcer, agitava el fuet d'arriar els cavalls i al temps que cridava en castellà: Limpiaaaaaaa!, li llençava fuetejada mentre s'escapava amb el carruatge entre riallades.

Batiste Andreu era gras i poc àgil com tots els membres de la seua família paterna ho havien estat. Per més que intentara evitar la fuetejada de Safont, aquest sempre li encertava encara que fóra de repèl, per la qual cosa havia optat per romandre passiu i com a molt no rebre-la excessivament forta o de ple. Dia rere dia era el mateix, per a mofa de la concurrència, que lluny d'apaivagar els ímpetus del xofer, l'animaven amb rialles i celebraven l'acció com un lleu acte de plasenteria.

Un matí de desembre, però, la diligència va passar quan Batiste Andreu no tenia feina. Romania dret al costat de la sella i de la capsa de netejar sabates, les mans a les butxaques i l'esguard fix en la punta del peu dret, com si observara l'estat de les seues espardenyes d'espart. Llavors la diligència, com cada matí, va girar el cantó del carrer l'Aigua i, just en el moment que Safont agitava el fuet i obria la boca per increpar-lo com solia fer, l’enllustrador es va treure la navalla d'empeltar i li la va clavar al costat esquerre. El xofer va caure sobre les descontrolades haques, i la paraula quotidiana morta just abans de nàixer als seus llavis es va tornar una ganyota de sorpresa ja buida...

Amàlia Bou no va pair que absolgueren Batiste Andreu per falta de testimonis. Ni quedar-se vídua sense temps d'haver tingut fills. Per això, quan el dol li va permetre eixir de casa, buscar el Tort i el Primalet va ser el primer que va fer. Els va contractar comprometent-se a pagar-los la meitat del que havien convingut abans de l'execució i l'altra meitat després, i els va fer portar l’enllustrador a la força a la seua carnisseria. Un cop allà, el van nugar, el van gitar sobre la pedra d’esquarterar els porcs i li van tapar la boca amb un drap de clau. Amàlia Bou, carnissera de tradició familiar, va posar calmosament el llibrell sota la pedra, va esmolar el ganivet de les matances, i sense dir ni piu va efectuar una incisió al coll de Batiste Andreu sense retornar-li la mirada als espantats ulls. Aleshores la sang, brollant a doll, va emplenar el llibrell fins que el va vessar, es va precipitar raval avall escopetada com la pólvora, utrapassà l’arc romà de benvinguda, es va enfilar cap al barranquet, travessà el vell pont de fusta del riu Sec i va fer cap al cementiri.