dijous, 1 d’abril de 2010

Punt àlgid

El dia que la ciutat es negà per la marge dreta del riu, LaCrew’l i Florestranya es trobaven a l’altra banda del llit fluvial a punt d’entrar al cinema. No els anava a detenir ara el mal oratge, després de tantes dificultats com hagueren de superar per trobar-se en persona. Florestranya havia anat a buscar LaCrew’l a l’estació i directament s’enfilaren en un taxi cap a la sala de projecció, enmig del caos circulatori i de l’aigua. Un cinema era l’únic lloc reservat que se’ls va acudir per romandre tots sols un parell d’hores, després d’haver descartat la idea intimidant de l’hotel, almenys per aquell cop.

La veritat era que, després d’aquell fugisser encontre al casament on els presentaren, mai no s’havien tornat a veure fins a aquella vesprada plujosa de després de la gota freda. A sobre de les consciències duien, però, més de sis mesos de xat diari de deu a dotze de la nit excepte els caps de setmana, un temps que havia donat molt de joc per saber l’un de l’altre amb una minuciositat que a tots dos els va semblar tan estimulant com insòlita des del principi.

Si havien de ser sincers, moltes dades concretes de les seues respectives biografies no havien arribat a donar-se. Tots dos desconeixien, posem per cas, l’edat exacta de l’altre, la quantitat de germans o el nivell de vida. No sabien ben bé per què, aquelles informacions que habitualment s’intercanvien les persones quan es coneixen presencialment les havien deixades de banda per endinsar-se amb una temeritat desinhibida en un seguit de confessions, jocs d’enginy verbal, reflexions existencials, crítiques literàries, cançons, poemes, paranoies, insinuacions eròtiques, consideracions sobre l’amor i pensaments de tota mena. El xuclador d’emocions era tan gran que els havia trasbalsat: s’havien enganxat a les xarrades quotidianes, fins a l’extrem de variar els horaris i els compromisos respectius per tal de no fallar mai a la cita. Amb un culpable regust de clandestinitat al principi i amb la calma de la impunitat després, visqueren cada caiguda de la xarxa com una confabulació en contra de la seua aliança, mentre que el moment que un agregava l’altre a la conversa era gaudit com un autèntic acoblament sexual. Era precisament per la possibilitat del sexe que es trobaven allà aquell vespre.

Amb l’esperit pertorbat encara per tot l’afegit d’estímuls sensorials propis de la presència física que no podien percebre’s a la xarxa, -els gestos, l’esguard, els olors dels cossos que per un segon es van desprendre dels dos petons convencionals de salutació...-, van fer pacientment la minúscula cua per comprar les entrades en un complet silenci. No era aquella una callada incòmoda ni cerimoniosa; era més aviat una mena de tranquil·la, de còmplice espera fins arribar a acostumar-se a aquella nova situació tridimensional. Al capdavall, tot estava parlat i previst per enfrontar sense por el moment de l’encontre, fins i tot un possible, per bé que poc probable, desencant.

Un cop a dins del cinema, Florestranya volgué comprar unes crispetes a la cantina, que LaCrew’l llançà sense voler a terra en treure’s bruscament l’americana. Lluny d’incomodar-se pel fet, l’accident els féu recordar-se alhora de l’acudit que s’havien contat a la xarxa la setmana anterior. Una frase enginyosa llançada a l’uníson, seguida d’una sonora riallada, foren estímuls més que suficients per desfer el poc gel que s’havia generat de la trobada en carn, com a ells els agradava dir quan xatejaven.

Cap dels dos hagué de suggerir l’última filera del gairebé desert pati de butaques. Amb la mateixa sintonia que havia caracteritzat les seues comunicacions telemàtiques, s’adreçaren com dos adolescents al cantó dret de la sala, com si ells també volgueren eixir-se’n de mare per la mateixa banda que unes hores abans ho féu el riu. Els llums s’apagaren alhora que aquells interlocutors de pantalla i tecles esdevenien amants amb la mateixa impudícia amb què s’havien despullat des de la primera nit de conversa a la xarxa. I així, mentre el terror marcià amenaçava la supervivència de l’espècie humana al planeta Terra, LaCrew’l i Florestranya s’ocuparen, amb tot l’esforç i dedicació que els fou possible, de jugar a garantir la seua continuïtat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada