divendres, 2 d’abril de 2010

Alexitímia (Diari de seguiment)


“Deixa de ploriquejar per mi. És per tu per qui plores. No sé dir adéu, ja ho sabies... No sé parlar-te com pretens, no sé expressar els sentiments d’una manera clara si no és amb els versos. I de versos, te’n vaig escriure un fart... i amb versos, et vaig dir adéu de totes les maneres possibles.
Un no se’n va com desitjaria, sinó com bonament pot, o sap. I ara tu em vols fer creure que et lamentes nit i dia, dia i nit, i poses en mi la maldat, la fredor, la rancúnia... sense adonar-te que són les teues pròpies ombres les que projectes sobre un espill il•lusori.... Unes ombres que ni tan sols cauen a sobre meu, sinó de la fantasia que de mi t’has creat, i per tant es queden permanentment amb tu enverinant-te la sang.
Deixa de rodar com una sènia. Deixa d’escriure’m, d’enviar-me missatges, públics o privats, manifestos o encoberts. Tanca el teu cercle i permet que jo tanque definitivament el meu. Ves-te’n en pau perquè jo, que me’n vaig anar abans, puga seguir endavant sense que intentes obligar-me contínuament a mirar enrere.
Si he aprés alguna cosa, és que certs esdeveniments resten fora del nostre abast i estan en mans de la vida. Estàs segura que allò que lamentes consirosament és que no m’acomiadara, o és tan sols que les coses no van anar com tu desitjaves? Hauries de deixar-te sentir el dol, ara, la pena, la pèrdua, i deixar de malaguanyar energia en l’intent de recrear una realitat inexistent.
Estigues amb tu. Escolta’t. Deixa fer a la vida. Només mantenint-te en pacífic i trist silenci connectaràs amb la màgia sanadora que tan sols tu et pots donar.
Adéu. No hi ha cap mot més explícit. Adéu.”

(Plors de Pau. He permés que les meues llàgrimes brollen també. Connecte amb la seua pena. M’aixeque del butacó per reconfortar-lo. Entra en angoixa i el deixe sentir-se uns minuts. Quan crec que ja no pot sostenir-la, l’incite a respirar profundament, el force a mantenir oberts els ulls, a mirar-me. Li done les consignes amb veu suau i ferma, alhora que li fregue el pit amb un lleu massatge. Un cop torna a la calma, sec de nou al butacó. Romanem uns minuts en silenci, mirant-nos de fit a fit. Després, intercanviem una breu conversa de tancament i ens acomiadem fins el proper dilluns. Observe la motricitat de Pau en anar-se’n. Més lleugeresa als moviments. Esquena recta. Caminar més ferm).

Em va costar vuit mesos convéncer Pau (nom fictici) perquè fes una cadira buida amb aquella antiga amant, -a la qual he anomenat C- que l’assetjava perquè recomençaren la relació. Pau té una tendència a l'alexitímia, que l’inhibeix per a l’expressió oral dels sentiments. Aquest era precisament un dels temes amb què va acudir a mi, junt amb altres assumptes de família pendents. Pau és, això sí, un escriptor excel•lent. Podríem dir que amb l’escriptura creativa, amb l’exercici de la literatura, ha aconseguit hàbilment polaritzar les limitacions expressives que pateix en les comunicacions orals de la vida quotidiana.
Sembla que C l’acusava contínuament de no haver-li dit adéu, uns cops amb victimisme i altres en un to acusatori. Per això, seure en fantasia l’antiga amant a la cadira buida i aconseguir poder parlar-li obertament, ha estat un doble triomf que cal celebrar: el de Pau en tant que explorador d’ell mateix, que amb aquest exercici d’autoexpressió ha pogut comunicar-se en clau emocional –tot i que li cal aprofundir-hi molt més- i desallotjar de retruc un sentiment de culpabilitat que no li permetia avançar amb pas ferm, i el meu, subordinat al primer, com a acompanyant, tant en el seu procés de creixement com en el meu. Quant als objectius per a la propera sessió...

M’agrada burxar en els papers de la mare. Ella no sol parlar de la seua feina, diu que és la millor manera que cada cosa siga al seu lloc, i que la feina és la feina i la família és la família... Però quan la mare se’n va a comprar o a fer ioga, jo entre al despatx i solc llegir els seus diaris de seguiment dels clients –a ella no li agrada anomenar-los “pacients”-. Sóc des de petita una lectora empedreïda i, què voleu que us diga, des que he descobert escrita la vida dels altres, em mire la literatura amb una certa condescendència. Sí, clar, em sent culpable d’espiar la vida dels altres. Però, com diria la mare, aquest sentiment de culpa té uns estimulants guanys secundaris...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada