Un capvespre

El vent havia vinclat les palmeres amb força durant tota la jornada. Ara, amb les darreres llums, els alts troncs de les washingtònies es mantenien rectes, a penes gronxats per la brisa suau del capvespre, la qual cosa, al meu parer, atorgava a la violència recent una condició il·lusòria. Març i abril solien ser mesos de vent, era cert, però maig... Al maig, quan tothom esperava unes setmanes de plàcida treva, -els dies llargs i temperats on és ben fàcil caure innocentment en l'oblit tant dels freds passats com de les calors properes-, una tramuntana que arribava esmorteïda però encara capaç de refrescar en excés braços i cames ja destapats del tot, era viscuda com un atemptat a la primavera, a les primeres comunions infantils, a la primera tanda anual de casaments i fins i tot al decòrum. Que fera fred en maig era una obscenitat.

Vaig eixir a la terrassa per esporgar les fulles seques d'unes cales, aprofitant la treva del vent i els darrers grisos de l'horabaixa, aliena encara al fet que de nit somiaria amb aquell pati d'escola envoltat d'eucaliptus, d'edificis silenciosos i de fanals de neó. Havia plogut recentment, de manera que el paviment irregular hi havia deixat generosos bassals, i jo, amb una camisa curta i unes calcetes massa grans, m'endinsava per un passadís lateral al pati solitari mentre em deia: quants anys sense posar els peus descalços en un bassal, i el desig mudava en una determinació imperiosa, i aleshores em passejava pel bell mig del pati, quina solitud, quanta calma, quin plaer l'aigua ataronjada pels neons refrescant-me els peus. I amb una lògica irrefutable m'abaixava dos, tres centímetres, les calcetes massa complides, per percebre el frec de la cara interior de les cuixes en la caminada, com si es tractara d'un acte imprescindiblement associat al contacte de les plantes dels peus amb el líquid calm regalat pel cel. Amb unes poques passes ja m'estava a punt de topar amb la tela metàl·lica de l'altre extrem del pati, però com havia pogut recórrer tanta distància en un sol instant... L'endemà, això encara no ho sabia tampoc, em demanaria què hi havia de mi en el pati, en la tela metàl·lica que l'envoltava, en els bassals, en els eucaliptus, en els edificis circumdants, en la llum melancòlica dels neons sota la negra nit, i sobretot en la dona que passejava descalça buscant el contacte de l'aigua amb cos de camisa i unes calces malgirbades, tenint en compte que jo era tots i cadascun dels elements de l'escenografia que configurava el somni.

Les cales brotaven amb la força que l'estació els conferia. Els vaig arrencar les tiges més seques i me'n vaig entrar cap a casa. A dalt de les palmeres, els ocells ja callaven. Tot s'obscuria.

La maniobra de Heimlich

- Je ne peux pas vous aider…

Ja hi som de nou. És patètica aquesta temor a fer noves relacions, ho reconec. Però si els faig cas, després potser no me’ls trauré de sobre, i això sí que no. No demanen caritat. Simplement, feina, i el ben cert és que no em vindria malament una mica d’ajut a la casa i a l’hortet, però no vull compromisos. No m’agrada sentir-me obligada envers els altres, mai m’ha agradat. Hauré eixit al iaio Batiste, que un cop jubilat mai es movia de casa: o fabricava maquetes de vaixells mercants o llegia uns patracols de llibres que, amb l’excepció del Quixot, no em sonaven de res. Ni sóc sociable ni tampoc nostàlgica: ara em recorde del iaio i no em ve ni fred ni calor. Com si ens haguérem vist ahir, amb la petita objecció que fa quinze anys que és mort. Mira que bé, va dir “bona nit” i ja no es va alçar mai més. De tota manera el pare deia que aquell “bona nit” va estar tot un comiat, perquè ell li ho va notar als ulls.

I si no, Vicent, “el meu” Vicent. Ja fa tres anys que se n’ha anat amb la puta aquella de la paradeta del port i jo com si ploguera. Mira, que li aguante ella la simfonia de ronquits o el mal alè matiner. Ara, que jo ben pocs ronquits li vaig haver d’escoltar, amb les guàrdies que em xuclava al Servei d’Urgències. L’únic que em fot de tot plegat és que ara em toca cavar l’hort a mi sola. Des que m’he jubilat tinc tot el temps del món, però em canse, em canse tant que de vegades m’ofegue... A alguns els semblarà estranya tanta autosuficiència en una dona gran que pot pagar el jornal d’un llaurador. I a més, no ens enganyem, la modernor no ha arribat segons a quines ocupacions. El camp continuen treballant-lo els homes. El cas és que aquest hortet no es pot deixar abandonat a la figa mandanga, que no hi ha res com un cogombre o una albergínia acabadets de collir i mentre jo m’apanye... I parlant d’albergínies... que no els passaré un poalet amb hortalissa a la família aquesta? No sé com poden viure, amb una criatura que no tindrà ni tres anys, enmig dels tarongerars i en una caseta de guardar ferramenta. Quan vinga l’hivern la faena serà d’ells per a no pelar-se de fred! Tampoc sé si hi intervindran els dels Serveis Socials, però jo de moment no pense dir res.

Ell se’n va cada matí cap al poble, dic jo que a buscar faena, i de vegades torna a boqueta de nit. A ella la sent com li canta al xiquet mentre renta la roba al gibrell que hi ha obrat just al costat del pou. El xiquet xerra molt i plora poc, la veritat siga dita. De vegades passen tots tres en sentit cap al port i tornen amb una bossa de peix. L’altre dia me n’oferien, pobra gent, no tenen res i encara oferint morralla. Els vaig dir “merci” però no els la vaig agafar... Els passaré l’hortalissa i me n’aniré, res de visites ni cerimònies. Ells no ho saben, però jo l’any vuitanta vaig anar un estiu al seu país com a metgessa voluntària. No els ho contaré, que no vull intimar.

*

Com que he d’usar les creïlles, he fet amanida russa. La mahonesa, amb els ous de les meues gallines, naturalment. Guisar per a una sola és el que té, que per més que s’ajusten les quantitats sempre es fa menjar de sobra. Si hi siguera la meua Natàlia seria una altra cosa, però no crec que torne dels Estats Units fins a Nadal. De fet, em sembla que farà la vida allà. Igual hi vaig jo a visitar-la cap a l’octubre. A ella sí que l’enyore de debò. Sembla que ahir estava parint-la i mira-te-la ara, convertida en tota una científica. Amb tantes bestioles com li vaig deixar tenir per casa, no és estrany que haja volgut ser zoòloga.

Els passaré una mica d’amanida russa als veïns. Potser els hauré d’advertir que no du porc, no siga que no la vulguen. La dona té la caseta molt recollida i ha fet reviscolar les cales dels parterres a pur de regar-les. Quan els vaig dur les albergínies, em vaig fixar que dormen tots tres en una màrfega de palla.







*

Aquesta matinada m’han despertat els crits de la parella. Ell parlava fort, agitadament, i ella es lamentava entre sanglots. Ho feien amb el seu idioma africà, no en francés, i per això jo no entenia ni mitja del que deien. Però el to de les veus era angoixat. M’he posat la bata i m’hi he acostat a la caseta per la senda mitgera. Havien desat un fanalet de gas encés a sobre la taula del petit porxo. Ell agitava el xiquet entre els braços, passejant-lo nerviosament. M’hi he atansat ràpidament per a reconéixer la criatura. Entretant, la mare m’explicava en francés que l’ha sentit tossir i tot seguit ha començat a ennuegar-se, com si s’haguera engolit alguna cosa. El xiquet estava posant-se cianòtic, amb símptomes evidents d’hipòxia, però encara conservava la consciència. M’he posat d’esquenes a ell i li he fet la maniobra de Heimlich: el puny just damunt el melic amb el dit polze acarat a l’abdomen. A la segona pressió, un botó de color roig ha eixit disparat entre els cops de tos del xiquet. He mirat de fer-los entendre que ho he fet centenars de vegades, que no tenia cap mèrit. Però ells no sabien què fer-se d’agraïts com estaven.

- Venez chez moi. M’he escoltat dir a mi mateixa.

No m’agrada fer noves relacions. Però ha estat dir-ho i començar a respirar com si haguera expulsat de dins meu un botó tan gros com una albergínia.

La meua dona gran

Era petita. No exactament de curta estatura sinó reduïda, amb una petitesa que feia pensar en una reproducció a escala de la dona original, que es trobaria en algun altre lloc...
Desitjaria haver sabut inventar jo aquesta comparança. He desat el llibre al seient del costat per deixar-me endur pel relleu mòbil dels pins fugissers, que semblen ara arrencar-se del fons de llenç marí. De tant en tant, un túnel m’inunda, sobtadament, els ulls amb núvols de foscor. La consciència no, que en no conéixer la llum no pot saber què és el seu oposat. Arribada a aquest punt del viatge, m’adone que sempre solc divagar, com si la ment estiguera avesada a repetir certs hàbits estèrils.
Tindré jo, com aquell personatge femení, una rèplica de més grandària en algun lloc d’aquest món o d’algun altre? On habitarà la part de dona gran que sóc? Serà ella més feliç? Més poderosa? Plorarà també de soledat?
Em ve llavors el record d’una invenció que vaig escriure temps enrere: una noia mirava tristament cap al balcó de la casa on un capvespre havia fet l’amor mentre la blanca lluna li somreia muntanyes enllà. Hi retornava enmig d’un diluvi. Monologava el seu abandó. I mentre, un home igualment trist la veia des de dins de la casa, convençut que estava imaginant-la rere la cortina d’aigua.
Ara sóc jo la dona que regressa a la recerca del seu balcó. Hi va haver un temps que jo ho veia tot des de dins, des de dalt del balcó, i les nits, quan visitava aquella casa, eren sempre nits de cel ras, estiuenc, sense pluges. Venia com vinc avui, amb aquest tren, i com avui llegia i divagava. Només té que en arribar, la casa i el balcó eren oberts per a mi. I quan hi feia l’amor no em calia veure aguaitar cap lluna. Retorne amb la certesa que el balcó, la porta, la casa, romandran tancats. I tanmateix, em cal fer-ho amb urgència. És més gran la necessitat del retorn que el retorn mateix?
Quan arribe, quan inútilment espere palplantada al carrer, quan em cerciore que sóc fora i no dins i que això no canviarà, potser seguiré demanant-me on és la meua rèplica a escala. La meua dona gran.

Fantasia al jardí d'Apel·les Fenosa

He tallat unes tiges de gessamí per fer-ne un ramellet, perquè acompanyen el
joc de te de porcellana de Bohèmia que la mare va dur d’aquell viatge a Praga. Ara, a l’estiu, m’agrada olorar el gessamí a tothora, no tan embafador com el gessamí de nit i més subtil que l’olor de les roses, que ara ja es marceixen als rosers. No deixe de pensar quina impressió li faré a en Marc quan hi vinga. Sap gairebé tot de mi per les cartes, i ara, arribat el moment de trobar-nos cara a cara, se’m nua el cor, com si el premera una mà invisible, igualet que el meu puny es clou al voltant de les tiges d’aquestes humils floretes blanques perquè no es desbaraten fins que les dese a la florera. També jo he escollit aquest color, de fet no he estat jo, ha estat la meua germana, que s’ha agafat aquesta cita meua com a pròpia. Ha planxat a consciència el vestit d’organdí i m’ha ajudat a cordar-me els minúsculs botonets amb la cerimònia de qui vesteix una núvia... M’ha promés, per bé que jo res li he demanat, ser-hi present els primers minuts de l’encontre. Si tot va bé, després se n’anirà a brodar asseguda al balancí de la figuera. Segur que aleshores s’adormirà, no hi ha qui es puga resistir a la brisa de la vesprada sota l’ombrívola remor dels arbres.

Probablement Marc em durà alguna de les escultures que tan minuciosament m’ha descrit; les grans no, és clar, alguna de les petites. Així li ho vaig demanar en la darrera carta, quan li contestava que sí, per fi, a la demanda de trobar-nos. M’entristeix pensar que aquest primer cop serà també l’únic, almenys durant un temps: la guerra tot ho ha desbaratat i els companys de la FAI li han aconsellat que marxe a París, almenys fins que tot s’arribe a resoldre... Potser jo, si no em fa vergonya, toque alguna peça de Chopin per a ell al piano.

Bé, s’acosta l’hora, i m’agradaria rebre’l a la porta de casa. On hauré deixat el bastó?