El petit Josep tenia a la
pell tota la calor de l'estiu. Cada vesprada jugàvem a l'aigua, féiem un castell
de sorra i després, amagats rere la fusta innocent de les
barraquetes, ens besàvem com havíem vist fer a les pel·lícules,
amb uns petons maldestres que feien gust de pa amb crema de xocolata.
Jo era blanca i ell molt bru. Jo, de gran, volia deixar-me els
cabells molt llargs; ell assegurava que seria un famós futbolista.
Que cap de les dues coses arribara a ocórrer no tenia ni té cap mena
d'importància.
Petits com érem, ja
sabíem que no ens oblidaríem mai d'aquells sojorns de platja amb les hores allargades per la llum estiuenca furtada a la nit i oferta al joc. El que ignoràvem
era que els anys passarien tan de pressa. Vam celebrar plegats un
grapat de vespres de Sant Joan que ara bateguen, tan vius, a la capsa
dels bons records de la infantesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada