El vent havia vinclat les palmeres amb
força durant tota la jornada. Ara, amb les darreres llums, els alts
troncs de les washingtònies es mantenien rectes, a penes gronxats
per la brisa suau del capvespre, la qual cosa, al meu parer, atorgava
a la violència recent una condició il·lusòria. Març i abril
solien ser mesos de vent, era cert, però maig... Al maig, quan
tothom esperava unes setmanes de plàcida treva, -els dies llargs i
temperats on és ben fàcil caure innocentment en l'oblit tant dels
freds passats com de les calors properes-, una tramuntana que
arribava esmorteïda però encara capaç de refrescar en excés
braços i cames ja destapats del tot, era viscuda com un atemptat a
la primavera, a les primeres comunions infantils, a la primera tanda
anual de casaments i fins i tot al decòrum. Que fera fred en maig
era una obscenitat.
Vaig eixir a la terrassa per esporgar
les fulles seques d'unes cales, aprofitant la treva del vent i els
darrers grisos de l'horabaixa, aliena encara al fet que de nit
somiaria amb aquell pati d'escola envoltat d'eucaliptus, d'edificis
silenciosos i de fanals de neó. Havia plogut recentment, de manera
que el paviment irregular hi havia deixat generosos bassals, i jo,
amb una camisa curta i unes calcetes massa grans, m'endinsava per un
passadís lateral al pati solitari mentre em deia: quants anys sense
posar els peus descalços en un bassal, i el desig mudava en una
determinació imperiosa, i aleshores em passejava pel bell mig del
pati, quina solitud, quanta calma, quin plaer l'aigua ataronjada pels
neons refrescant-me els peus. I amb una lògica irrefutable
m'abaixava dos, tres centímetres, les calcetes massa complides, per
percebre el frec de la cara interior de les cuixes en la caminada,
com si es tractara d'un acte imprescindiblement associat al contacte
de les plantes dels peus amb el líquid calm regalat pel cel. Amb
unes poques passes ja m'estava a punt de topar amb la tela metàl·lica
de l'altre extrem del pati, però com havia pogut recórrer tanta
distància en un sol instant... L'endemà, això encara no ho sabia
tampoc, em demanaria què hi havia de mi en el pati, en la tela metàl·lica
que l'envoltava, en els bassals, en els eucaliptus, en els edificis
circumdants, en la llum melancòlica dels neons sota la negra nit, i
sobretot en la dona que passejava descalça buscant el contacte de
l'aigua amb cos de camisa i unes calces malgirbades,
tenint en compte que jo era tots i cadascun dels elements de
l'escenografia que configurava el somni.
Les cales brotaven amb la força que
l'estació els conferia. Els vaig arrencar les tiges més seques i
me'n vaig entrar cap a casa. A dalt de les palmeres, els ocells ja
callaven. Tot s'obscuria.