Deessa fúcsia

Portava un breu vestit de color fúcsia el matí que vam entropessar en baixar de l’autobús circular número 5. Era juliol, i el sol queia a plom sobre els soferts caps dels vianants que transitaven la ciutat castigats sense vacances. És un crim haver de tenir obligacions a l’estiu en una ciutat com aquesta, car el llevant esdevé constant desfici, cridant impertinent cap a les platges... Aigua tèbia, cervesa fresca, lassitud dels membres, deixadesa de l’ànim, tot en una prohibit per un trist conveni laboral. Però allà baixava ella, la vivesa del vestit contrastant amb la foscor de la pell bruna, rient escarotada perquè havia entropessat amb l’enormitat de la meua anacrònica manta, anacrònica atenent a la xafogor de l’estació i al desfasat disseny dels anys setanta. Va caure sobre mi per recuperar la posició amb naturalitat, i amb un somriure decidit es va oferir a ajudar-me amb la voluminositat de l’estri per a baixar del vehicle.

Vam resultar ser veïns, jo del pati 13 i ella del 14. Em va contar amb el posat seriós que no m’havia de creure allò del nombre, que els qui sabien que donava bona sort li havien escampat la mala fama per quedar-se’l per a ells, que li ho havia sentit a dir a un escriptor famós gens sospitós de ser mentider... Vaig riure amb la innocent afirmació: quin escriptor no mentia, quin poeta no fingia? Va obrir uns ulls com a taronges quan li vaig explicar que el meu ofici, precisament, era el d’escriure. Ella treballava divendres i dissabtes en un dels nombrosos bars de salsa del barri de les tasques, just al xamfrà del nostre carrer. Em va convidar perquè provara alguns dels estrambòtics beuratges que a preus més que raonables acabaven tombant pels cantons els estudiants que constituïen la principal parròquia nocturna de la zona.
Hi vaig anar, i tant que hi vaig anar. Divendres a la nit hi era com un clau, a les onze en punt, hora oficial perquè els antros aquells començaren a ambientar-se. Allà era ella, rere la barra com una deessa tropical, tot i que no tinc ni idea de com serien les divinitats del tròpic, però així és com la vaig veure jo. Mojitos, daiquirís, submarins i colpejats. Curaçao blau, rom cubà, aiguardent, xoco amb licor.... Vaig riure com en la vida no sé per què, hi havia per acabar vomitant fins la primera llet entre dos cotxes de tanta barreja, per rematar amb una solemne ressaca d’Alka-Seltzer i ulleres de sol. Però tot em queia bé, tan bé, que me la vaig endur a casa per preparar-li un resopar en un gest de bon veïnatge. Va acceptar amb aquell somriure, que havia de ser endèmic de les seues terres llunyanes, les sobres d’amanida de pasta que li vaig oferir, la tallada de meló en forma de barqueta i el te fred amb herbasana. Em va semblar tan obvi que ens havíem de besar que no me’n vaig poder estar. I ho vaig fer, i en fer-ho van caure tot de ramellets de flors del sostre que ja era cel i l’habitació es va omplir de boques com la d’ella que em somreien convidant-me a nous petons i fent-me davallar els llavis fins a aquell melic que havia de ser el principi i la fi del món, car en besar-li’l es va obrir una espiral al terra, una mena de galàxia lluminosa que lluny de xuclar-nos per reduir-nos a l’ínfima pols estelar, semblava un ull immens que ens contemplava amb posat acollidor...
M’havia tornat a ocórrer. M’havia adormit de sobte i fins on recordava de la vigília prèvia al trànsit traïdor de la dormida, havia estat a punt de besar-la. Ella ja no hi era. Vaig baixar al carrer esperant no sabia ben bé què, i la vaig veure, al balcó, desvetllada i prenent silenciosament la fresca amb una camisola tan fúcsia com el vestit del fortuït encontre. Amb un gest, em va convidar a pujar-hi. Seguia somrient.

Màxima

No trobes que estic grassa?Deia la Màxima davant l’espill del breu vestidor on ens canviàvem. Es mirava d’esquena, al temps que girava el cap i s’arrapava el pantaló amb les mans a les natges, com inspeccionant-se amb una certa preocupació.

Jo et veig com sempre. Li vaig contestar mentre em barallava amb un dels botons de l’armilla nova que tenia un xic més petit del que calia.

La veritat era que intentava no mirar-la de manera evident cada cop que coincidíem per posar-nos l’uniforme... Sí, la Màxima era grassoneta de debò, amb aquesta mena de dura rodonesa a les cuixes i els malucs que a mi em mancava. Jo sóc prim com un espàrrec, i potser per això els ulls des de petit se me n’anaven darrere de les voluptuositats primer de les femelles de la família, després de les mestres del col·legi, i més tard de les noies de l’escola d’hostaleria, com si buscara en elles la carn que la naturalesa m’havia negat. Prim per defecte de carn i passiu per excés de timidesa.

La Màxima feia tres mesos que treballava amb nosaltres, en aquesta casa de bojos acarada a la mar que tots coneixen com La Dolors. Paella, arròs a banda, all i pebre i suquet de peix. Clòtxines, galeres, escamarlans i cloïsses. Vins valencians i caves catalans. I feina, molta feina tots els dies de la setmana excepte diumenge a la nit i dilluns que tancàvem.

Havia aparegut del no res. Ningú sabíem d’on venia i la raresa del seu accent i dels cognoms tornava impossible qualsevol deducció sobre la seua procedència. Venia a fer extres els cap de setmana, cobrava i desapareixia.

He de dir que jo abaixava el cap quan la veia endreçar-se davant l’espill però que feia alhora tot el possible per coincidir amb ella al vestidor. A Màxima no semblava importar-li: es canviava de roba sense complexos per deixar-me veure de cua d’ull unes corbes la visió esbiaixada de les quals va acabar esdevenint per mi un costum tan quotidià com el café de cada matí. No em calia veure-la de cara, no: jo sabia completar amb escreix la figura sense comprometre’m ni comprometre-la.

Un migdia de dissabte sorprenentment calm, l’ama ens va dir que aprofitàrem per buidar el congelador dels gelats i canviar-los al nou bagul. Les cuineres havien aprofitat per prendre una orxata a la terrassa i els altres dos cambrers fumaven al carrer. Em vaig oferir jo per abocar-m’hi a la part més fonda, però Màxima em va dir que no calia, que ja ho feia ella, que aniria donant-me les capses amb els gelats perquè jo les desara a l’altre congelador. Llavors em vaig poder donar permís per contemplar-la d’esquena amb tota l’esplendor de les seues carns generoses. Treia els gelats enèrgicament i ràpida, amb una lleugeresa de moviments que contrastava amb el volum corporal. S’inclinava al més fondo del bagul i giravoltava el tronc eixint lleugerament de mig cos per atansar-me’ls.

Quan ja teníem la feina pràcticament enllestida, la Màxima em va fitar amb un somriure entremaliat: Què t'empesques, tu? Fa un quart d'hora que em mires el cul. Aleshores es va acostar cap a mi, i al temps que amb una mà tancava amb un cop sec la tapa del bagul, amb l'altra em va agafar i se'm va emportar al vestidor.
Un cop allà em va tornar a demanar: Trobes que sóc massa grassa? I jo, en un complet silenci i desconeixent-me per sempre més, li vaig descordar la brusa i li vaig besar tendrament el si.