dijous, 8 d’abril del 2010

La maniobra de Heimlich




- Je ne peux pas vous aider…

Ja hi som de nou. És patètica aquesta temor a fer noves relacions, ho reconec. Però si els faig cas, després potser no me’ls trauré de sobre, i això sí que no. No demanen caritat. Simplement, feina, i el ben cert és que no em vindria malament una mica d’ajut a la casa i a l’hortet, però no vull compromisos. No m’agrada sentir-me obligada envers els altres, mai m’ha agradat. Hauré eixit al iaio Batiste, que un cop jubilat mai es movia de casa: o fabricava maquetes de vaixells mercants o llegia uns patracols de llibres que, amb l’excepció del Quixot, no em sonaven de res. Ni sóc sociable ni tampoc nostàlgica: ara em recorde del iaio i no em ve ni fred ni calor. Com si ens haguérem vist ahir, amb la petita objecció que fa quinze anys que és mort. Mira que bé, va dir “bona nit” i ja no es va alçar mai més. De tota manera el pare deia que aquell “bona nit” va estar tot un comiat, perquè ell li ho va notar als ulls.

I si no, Vicent, “el meu” Vicent. Ja fa tres anys que se n’ha anat amb la puta aquella de la paradeta del port i jo com si ploguera. Mira, que li aguante ella la simfonia de ronquits o el mal alè matiner. Ara, que jo ben pocs ronquits li vaig haver d’escoltar, amb les guàrdies que em xuclava al Servei d’Urgències. L’únic que em fot de tot plegat és que ara em toca cavar l’hort a mi sola. Des que m’he jubilat tinc tot el temps del món, però em canse, em canse tant que de vegades m’ofegue... A alguns els semblarà estranya tanta autosuficiència en una dona gran que pot pagar el jornal d’un llaurador. I a més, no ens enganyem, la modernor no ha arribat segons a quines ocupacions. El camp continuen treballant-lo els homes. El cas és que aquest hortet no es pot deixar abandonat a la figa mandanga, que no hi ha res com un cogombre o una albergínia acabadets de collir i mentre jo m’apanye... I parlant d’albergínies... que no els passaré un poalet amb hortalissa a la família aquesta? No sé com poden viure, amb una criatura que no tindrà ni tres anys, enmig dels tarongerars i en una caseta de guardar ferramenta. Quan vinga l’hivern la faena serà d’ells per a no pelar-se de fred! Tampoc sé si hi intervindran els dels Serveis Socials, però jo de moment no pense dir res.

Ell se’n va cada matí cap al poble, dic jo que a buscar faena, i de vegades torna a boqueta de nit. A ella la sent com li canta al xiquet mentre renta la roba al gibrell que hi ha obrat just al costat del pou. El xiquet xerra molt i plora poc, la veritat siga dita. De vegades passen tots tres en sentit cap al port i tornen amb una bossa de peix. L’altre dia me n’oferien, pobra gent, no tenen res i encara oferint morralla. Els vaig dir “merci” però no els la vaig agafar... Els passaré l’hortalissa i me n’aniré, res de visites ni cerimònies. Ells no ho saben, però jo l’any vuitanta vaig anar un estiu al seu país com a metgessa voluntària. No els ho contaré, que no vull intimar.







*


Com que he d’usar les creïlles, he fet amanida russa. La mahonesa, amb els ous de les meues gallines, naturalment. Guisar per a una sola és el que té, que per més que s’ajusten les quantitats sempre es fa menjar de sobra. Si hi siguera la meua Natàlia seria una altra cosa, però no crec que torne dels Estats Units fins a Nadal. De fet, em sembla que farà la vida allà. Igual hi vaig jo a visitar-la cap a l’octubre. A ella sí que l’enyore de debò. Sembla que ahir estava parint-la i mira-te-la ara, convertida en tota una científica. Amb tantes bestioles com li vaig deixar tenir per casa, no és estrany que haja volgut ser zoòloga.

Els passaré una mica d’amanida russa als veïns. Potser els hauré d’advertir que no du porc, no siga que no la vulguen. La dona té la caseta molt recollida i ha fet reviscolar les cales dels parterres a pur de regar-les. Quan els vaig dur les albergínies, em vaig fixar que dormen tots tres en una màrfega de palla.







*


Aquesta matinada m’han despertat els crits de la parella. Ell parlava fort, agitadament, i ella es lamentava entre sanglots. Ho feien amb el seu idioma africà, no en francés, i per això jo no entenia ni mitja del que deien. Però el to de les veus era angoixat. M’he posat la bata i m’hi he acostat a la caseta per la senda mitgera. Havien desat un fanalet de gas encés a sobre la taula del petit porxo. Ell agitava el xiquet entre els braços, passejant-lo nerviosament. M’hi he atansat ràpidament per a reconéixer la criatura. Entretant, la mare m’explicava en francés que l’ha sentit tossir i tot seguit ha començat a ennuegar-se, com si s’haguera engolit alguna cosa. El xiquet estava posant-se cianòtic, amb símptomes evidents d’hipòxia, però encara conservava la consciència. M’he posat d’esquenes a ell i li he fet la maniobra de Heimlich: el puny just damunt el melic amb el dit polze acarat a l’abdomen. A la segona pressió, un botó de color roig ha eixit disparat entre els cops de tos del xiquet. He mirat de fer-los entendre que ho he fet centenars de vegades, que no tenia cap mèrit. Però ells no sabien què fer-se d’agraïts com estaven.

- Venez chez moi. M’he escoltat dir a mi mateixa.

No m’agrada fer noves relacions. Però ha estat dir-ho i començar a respirar com si haguera expulsat de dins meu un botó tan gros com una albergínia.

dimecres, 7 d’abril del 2010

El fantasma del carrer de la Soledat

Estés de bocaterrosa, al bell mig del carrer de la Soledat, jeia el fantasma. Se li havia posat un color violat a la ferida mortal de la templa esquerra que li atorgava una expressió de solemnitat al blanc extremat del rostre que aguaitava pel llençol.

L’havia occit Blai Bort, traginer d’ofici, la matinada de la nit de Sant Blai, patró de Bonretorn. Que fóra dia festiu va augmentar el rogle de mirades encuriosides al voltant del finat i de la patrulla dels carrabiners. Des de dins de casa el traginer, se sentien els crits espaordits de la seua dona Dolors.

El fantasma havia estat espantant intermitentment des de feia més de sis mesos tot aquell que s’aventurara a passar pel carrer de la Soledat més enllà de la mitjanit. I si les autoritats no hi havien pres part abans, era perquè el jutge del poble considerava que allò no eren més que supersticions de beates i de llauradors. Blai el traginer, però, mai se l’havia topat fins la vespra, per bé que era veí del carrer.

- Era un fantasma. - Repetia un i altre cop, assegut encara a la vorera, emmanillat i custodiat per dos guàrdies. – No em poden fer res per haver estossinat un fantasma.

Dues nits abans havien tancat el port de Morella a causa de la nevada. Blai, com tants altres comerciants i gent de pas, havia hagut de recular cap a Castelló quan ja es trobava a l’alçada de la Vallivana amb les atzembles atapeïdes de ferramenta per a abastir les dues ferreries morellanes. Fins a aquell indret no arribava tan forta la tempesta, però només a dues llegües, el mantell d’una boirina blanquinosa inundava la vista i impedia albirar roques i savines. De manera que va haver de desfer el viatge i regressar cap a la plana de Bonretorn sense negoci.

La nit de la vespra del seu sant, Blai el traginer arribava a l’Escorredor, cantoner amb el carrer de la Soledat, on tenia el corral per guardar les atzembles i els estris. Va descarregar les bèsties, els va escampar un sac de garrofes, les va abeurar i va tancar el doble portell. Just quan tombava pel seu carrer, va besllumar una mena d’ombra vaporosa esgrogueïda per la llum sèpia de la minúscula bombeta que penjava al bell mig del carrer, sota la imatge de la Mare de Déu. Li va semblar que l’ombra entrava a sa casa. Llavors va recular cap al corral, hi va agafar un dels malls de fusta de la càrrega malaguanyada i es va dirigir de nou cap a la llar. La porta que donava a l’escaleta era entreoberta. Sigil•losament, la va enfilar mentre li semblava escoltar els crits ofegats de la Dolors provinents de la cambra de matrimoni. Quan va aguaitar-hi contenint la respiració, Dolors era al llit de quatre grapes i el fantasma, ara ja despullat i desllençolat, la muntava entre panteixos i frases obscenes.

Blai no va arribar a entrar a l’habitació. Amb el mateix posat calm amb què havia perdut el negoci un dia abans, va baixar per l’escaleta per fer cap de nou al carrer. Poc després, quan el fantasma eixia de la casa agençat de nou amb el llençol, li va etzibar un colp de mall i el va deixar estés de bocaterrosa, al bell mig del carrer de la Soledat, amb una ferida mortal a la templa esquerra.

Dolors es va desorientar de per vida. A Blai el van absoldre. I mai, mai, es va arribar a conéixer la identitat del fantasma.

El sacrifici


Provinent del portal de la casa, es va precipitar raval avall escopetada com la pólvora. Ultrapassà l’arc romà de benvinguda, es va enfilar cap al barranquet, travessà el vell pont de fusta del riu Sec i va fer cap al cementiri. Era la sang de Batiste Andreu després que el Tort i el Primalet el degollaren damunt la pedra de sacrificar porcs per encàrrec d’Amàlia Bou.

Batiste Andreu era un dels cinc enllustradors que exercien el seu ofici al Bonretorn de principis de segle. Cada matí, a les set, s'instal·lava entre la fàbrica de llum i l'Enginy, que era com la gent anomenava la fàbrica de gel, ben concorreguda si atenem al fet que no feia ni trenta anys que havien inventat el congelador i en faltaven trenta més perquè aquests aparells es comercialitzaren al poble. Des de les set fins que tocava al Pla la sirena de la una, Batiste Andreu netejava les sabates de tot aquell regidor, bancari, comerciant o prohome que passara per allà de camí cap a l'ateneu de la Caixa Rural.

Vicent Safont era el conductor de la diligència des de feia cinc anys. Com cada matí, a les vuit en punt passava amb el seu vehicle de camí cap a les Alqueries. Si trobava Batiste Andreu desprevingut o inclinat sobre un client mentre li netejava el calcer, agitava el fuet d'arriar els cavalls i al temps que cridava en castellà: Limpiaaaaaaa!, li llençava fuetejada mentre s'escapava amb el carruatge entre riallades.

Batiste Andreu era gras i poc àgil com tots els membres de la seua família paterna ho havien estat. Per més que intentara evitar la fuetejada de Safont, aquest sempre li encertava encara que fóra de repèl, per la qual cosa havia optat per romandre passiu i com a molt no rebre-la excessivament forta o de ple. Dia rere dia era el mateix, per a mofa de la concurrència, que lluny d'apaivagar els ímpetus del xofer, l'animaven amb rialles i celebraven l'acció com un lleu acte de plasenteria.

Un matí de desembre, però, la diligència va passar quan Batiste Andreu no tenia feina. Romania dret al costat de la sella i de la capsa de netejar sabates, les mans a les butxaques i l'esguard fix en la punta del peu dret, com si observara l'estat de les seues espardenyes d'espart. Llavors la diligència, com cada matí, va girar el cantó del carrer l'Aigua i, just en el moment que Safont agitava el fuet i obria la boca per increpar-lo com solia fer, l’enllustrador es va treure la navalla d'empeltar i li la va clavar al costat esquerre. El xofer va caure sobre les descontrolades haques, i la paraula quotidiana morta just abans de nàixer als seus llavis es va tornar una ganyota de sorpresa ja buida...

Amàlia Bou no va pair que absolgueren Batiste Andreu per falta de testimonis. Ni quedar-se vídua sense temps d'haver tingut fills. Per això, quan el dol li va permetre eixir de casa, buscar el Tort i el Primalet va ser el primer que va fer. Els va contractar comprometent-se a pagar-los la meitat del que havien convingut abans de l'execució i l'altra meitat després, i els va fer portar l’enllustrador a la força a la seua carnisseria. Un cop allà, el van nugar, el van gitar sobre la pedra d’esquarterar els porcs i li van tapar la boca amb un drap de clau. Amàlia Bou, carnissera de tradició familiar, va posar calmosament el llibrell sota la pedra, va esmolar el ganivet de les matances, i sense dir ni piu va efectuar una incisió al coll de Batiste Andreu sense retornar-li la mirada als espantats ulls. Aleshores la sang, brollant a doll, va emplenar el llibrell fins que el va vessar, es va precipitar raval avall escopetada com la pólvora, utrapassà l’arc romà de benvinguda, es va enfilar cap al barranquet, travessà el vell pont de fusta del riu Sec i va fer cap al cementiri.

divendres, 2 d’abril del 2010

La nena


El meu vincle amb la nena té les hores comptades. He optat per la curarina barrejada amb un mòrfic. Espere, això sí, que el meu trànsit ens proporcione un descans definitiu a totes dues. Ara, amb la mescla ja preparada a punt de degotejar cap a la vena, m’ha vingut un rampell de pena, ja no tant per la meua mort imminent, sinó perquè aquesta circumstància ens separarà definitivament, a la nena i a mi. És paradoxal, tenint en compte que és la voluntat de separació la que em guia.

A penes havia begut el dia que la vaig atropellar, però a les poques copes de cava s’havia d’afegir l’agresta orografia del terreny i la química pròpia de l’eufòria. Franco havia mort i nosaltres havíem rebut la notícia en aquell refugi de Prades. I no sols això: Diana, en plena explosió de joia, m’havia besat als llavis. Però jo havia de tornar a casa perquè l’endemà tenia una de les meues primeres guàrdies com a metgessa anestesista a l’Hospital General de Castelló. Així és que em vaig haver de deixar la colla en plena festa de celebració per a emprendre el viatge de tornada muntanyes avall.

La llum del migdia era grisenca. Un mantell de boira reduïa tot horitzó a uns pocs metres de distància, atorgant a l’entorn una condició vaporosa. Jo conduïa amb temor. Enmig d’aquella atmosfera gairebé il•lusòria, a la vora dreta d’un cingle que es precipitava abruptament al buit, hi era ella. Duia un vestidet desmanegat de punt gris amb un jersei blanc de coll alt i una rebequeta igualment grisa. El cabell a l’estil egipci, amb un serrell recte i les puntes igualades. Tal com ha estat acompanyant-me durant aquests dos lustres.

No vaig tenir temps per a res. En fraccions de segon el seu petit cos va eixir disparat per l’etzibada cap a les profunditats bromalloses de l’avenc. Vaig frenar en sec i vaig córrer cap al precipici. Però només hi vaig trobar el vapor turbulent de la boirassa. Era tan lleugera, que el colp ni tan sols va deixar petja al vehicle.

Amb les mans i les cames tremoloses, vaig tornar a l’automòbil i vaig reprendre el camí. L’endemà vaig fer la guàrdia, va tornar Diana, vam fer l’amor... I vaig mirar d’oblidar la nena.

No vaig començar a veure-la de seguida. Encara que el record de l’accident em percaçava cada nit fins a l’insomni, va trigar a acompanyar-me. Ho va fer per primer cop quan intentava reanimar inútilment una velleta cianòtica. Just quan determinàvem l’hora de la mort, vaig aixecar la vista i la vaig veure asseguda en una butaca que solíem utilitzar per operar els nens de les amígdales. Amb el mateix cabell egipcià, amb la mateixa robeta blanca i grisa. Seia amb un posat formal, les manetes juntes sobre la falda, amb un lleuger balanceig dels peuets que no li arribaven a terra i la cara de resignació que fan els xiquets que han de romandre en un lloc per obligació. Semblava esperar alguna cosa. M’esperava a mi.

No em vaig espantar, ni tan sols em vaig sorprendre, ans al contrari. En veure-la, em va semblar que algun buit s’emplenava, com si la seua aparició obeïra a algun mandat de la lògica. Vaig donar per fet que únicament era jo qui la veia.

Però amb el pas dels anys i la companyia de la nena, una sensació de pesantor se m’ha anat enganxant al pit i a les esquenes fins al punt que no suporte ja aquesta enorme gravidesa. És com si ella, instal•lada permanentment en els cinc o sis anys que devia tenir en el moment de l’accident, em passara any rere any els quilograms que mai no augmentaria amb la creixença. I tal com aquest pes ha anat augmentant, la meua vida social i privada ha anat esvaint-se. Des de fa uns mesos, a més, l’expressió neutra i un xic avorrida de la nena s’ha tornat suplicant, com si em demanara algun canvi.

Ara tot acabarà en un instant. Deixaré passar el còctel mortal al meu cos i, abans que se’m cloguen les parpelles, li diré adéu a la nena.




*



No puc dormir. No. Si tanco els ulls la perdo de vista, no me’n refio. D’ençà que vaig començar a veure-la, amb l’esgarrifosa comprovació que era l’únic, a penes puc dormir. Avui he pujat al refugi amb la furgoneta per portar la llenya i de poc no tinc un accident al revolt de la pineda, perquè se m’ha aparegut de sobte just a la vora del camí.

Mai em fa res, ni em diu res. Es limita a aparèixer i tal com apareix, se’n va. He mirat de fer un càlcul de la freqüència i durada de les aparicions, però la seva presència és erràtica, no sembla guardar un patró definit.

La Maria està tan preocupada, que ahir va pujar a la Mare de Déu de l’Abellera per fer-li una promesa si jo tornava a ser el que era abans... La Maria tard o d’hora fotrà el camp. Se me n’han anat les ganes de tocar-la, d’estar per ella. Només tinc ulls i cor per a la vigilància.

Anit sense anar més lluny, la Maria es va atansar a mi per fer-me un petó, però ella ens observava asseguda als peus del llit, i així no es pot... No sé qui és, ni què vol. Du un pijama verd com el que duen els metges i a la mà esquerra una agulla clavada en la prolongació del dit polze. Em mira com si volgués que li contestés alguna cosa.

No podré seguir així per molt temps. Hauré de fer quelcom per treure’m de sobre aquesta presència, arribaré fins on calgui. Potser un dia, de camí cap al refugi, fotré un cop de volant just al revolt de la pineda. Allà on de més jove li vaig gastar la broma a aquella automobilista posant-hi el maniquí de nena que havia robat a la botiga del poble.

En el buit (Diari de seguiment II)


- Bé… podríem dir que a ell només li interessava la meua part divertida. Si algun cop venia després d’una relativa absència i em trobava seriosa o retreta, s’excusava per desaparéixer als escassos cinc minuts. Però jo me n’estava, d’ell, tot i que a la primera no li vaig donar un sí categòric. I això que m’havia agradat des del primer moment. Jo també a ell, trobe, però potser em va aconseguir massa fàcil, al capdavall. Jo em sentia sola i... Moltes dones tenim la fantasia de ser accessibles, però si ho som, alguna cosa no acaba de rutllar. O ells ens donen ja per segures i deixen de tenir cura en els petits detalls, o nosaltres ens sentim culpables, o tot plegat, o res d’això... Què em sé jo? Ens eduquen des de petites per mantenir certes parts del cos –i amb elles les emocions- retingudes, tancades amb un fermall de prejudicis i de creences. Llavors, quan ens deixem anar, passa el que passa...

- Podries fer aquesta afirmació en primera persona?

- Afirmació? Què, de tot plegat?

- Des d’ens eduquen...”

- Bé, oh, sí... M’han educat des de petita per retenir alguns impulsos: el cos, les emocions... Si em deixe anar, acabe pensant que és dolent i...

(Ací s’atura. Se li ha enfosquit la veu. Amb la mà dreta acarona suaument l’esquerra, el dors. L’esquena se li ha arquejat cap a davant, de manera que el pit se li retrau... Sembla que del blablabla racional comença a connectar amb l’emoció).

- Has dit que si et deixes anar passa el que passa... I què és el que passa?

- No sé, t’abandonen... M’abandonen. Oh, Déu, estic tan sola, tan sola... (comença a sanglotar, agafe el coixí i m’hi atanse).

- Joana... m’estàs dient que si mostres obertament els teus sentiments, llavors cap home t’estima? I què ocorre si cap home t’estima...?

(Ara. Ara sembla que Joana ha tingut un awareness, un adonar-se d’alguna cosa. Em mira fixament amb els ulls enrojolats. És just l’antítesi de la dona serena i temperada que havia iniciat la sessió).

- Doncs... no hauria d’ocórrer res de dolent, no?

- No ho sé, Joana, diguem-ho tu.

- És que potser no puc estar sense la companyia d’un home i ara acabe d’adonar-me. Uf! Per què em sent tan buida sense parella, Susanna! Tinc sempre mil coses a fer però si no tinc algú en qui pensar, jo... Algú que m’estime, que es prenga el temps per mirar-me embadalit o per regalar-me una flor. És com si em faltara alguna substància química al cos, sense aquesta classe d’amor.

- I quin nom li posaries, a aquesta sensació física de mancança, Joana?

- Dependència, Susanna... Dependència.

(Em sembla que Joana ja n’ha tingut prou, amb la sessió d’avui. Faig la transició cap al tancament i quedem per a la setmana que ve. M’he quedat tocada. M’hauria resultat tan fàcil confluir amb el que explicava...).

No és el primer cop que escric al meu diari personal com m’agrada estar-me a la consulta de la mare i burxar en els seus informes de seguiment dels clients quan ella no és a casa. D’ençà que va donar d’alta aquell jove amb alexitímia, aquesta dona és la meua preferida.

Alexitímia (Diari de seguiment)


“Deixa de ploriquejar per mi. És per tu per qui plores. No sé dir adéu, ja ho sabies... No sé parlar-te com pretens, no sé expressar els sentiments d’una manera clara si no és amb els versos. I de versos, te’n vaig escriure un fart... i amb versos, et vaig dir adéu de totes les maneres possibles.
Un no se’n va com desitjaria, sinó com bonament pot, o sap. I ara tu em vols fer creure que et lamentes nit i dia, dia i nit, i poses en mi la maldat, la fredor, la rancúnia... sense adonar-te que són les teues pròpies ombres les que projectes sobre un espill il•lusori.... Unes ombres que ni tan sols cauen a sobre meu, sinó de la fantasia que de mi t’has creat, i per tant es queden permanentment amb tu enverinant-te la sang.
Deixa de rodar com una sènia. Deixa d’escriure’m, d’enviar-me missatges, públics o privats, manifestos o encoberts. Tanca el teu cercle i permet que jo tanque definitivament el meu. Ves-te’n en pau perquè jo, que me’n vaig anar abans, puga seguir endavant sense que intentes obligar-me contínuament a mirar enrere.
Si he aprés alguna cosa, és que certs esdeveniments resten fora del nostre abast i estan en mans de la vida. Estàs segura que allò que lamentes consirosament és que no m’acomiadara, o és tan sols que les coses no van anar com tu desitjaves? Hauries de deixar-te sentir el dol, ara, la pena, la pèrdua, i deixar de malaguanyar energia en l’intent de recrear una realitat inexistent.
Estigues amb tu. Escolta’t. Deixa fer a la vida. Només mantenint-te en pacífic i trist silenci connectaràs amb la màgia sanadora que tan sols tu et pots donar.
Adéu. No hi ha cap mot més explícit. Adéu.”

(Plors de Pau. He permés que les meues llàgrimes brollen també. Connecte amb la seua pena. M’aixeque del butacó per reconfortar-lo. Entra en angoixa i el deixe sentir-se uns minuts. Quan crec que ja no pot sostenir-la, l’incite a respirar profundament, el force a mantenir oberts els ulls, a mirar-me. Li done les consignes amb veu suau i ferma, alhora que li fregue el pit amb un lleu massatge. Un cop torna a la calma, sec de nou al butacó. Romanem uns minuts en silenci, mirant-nos de fit a fit. Després, intercanviem una breu conversa de tancament i ens acomiadem fins el proper dilluns. Observe la motricitat de Pau en anar-se’n. Més lleugeresa als moviments. Esquena recta. Caminar més ferm).

Em va costar vuit mesos convéncer Pau (nom fictici) perquè fes una cadira buida amb aquella antiga amant, -a la qual he anomenat C- que l’assetjava perquè recomençaren la relació. Pau té una tendència a l'alexitímia, que l’inhibeix per a l’expressió oral dels sentiments. Aquest era precisament un dels temes amb què va acudir a mi, junt amb altres assumptes de família pendents. Pau és, això sí, un escriptor excel•lent. Podríem dir que amb l’escriptura creativa, amb l’exercici de la literatura, ha aconseguit hàbilment polaritzar les limitacions expressives que pateix en les comunicacions orals de la vida quotidiana.
Sembla que C l’acusava contínuament de no haver-li dit adéu, uns cops amb victimisme i altres en un to acusatori. Per això, seure en fantasia l’antiga amant a la cadira buida i aconseguir poder parlar-li obertament, ha estat un doble triomf que cal celebrar: el de Pau en tant que explorador d’ell mateix, que amb aquest exercici d’autoexpressió ha pogut comunicar-se en clau emocional –tot i que li cal aprofundir-hi molt més- i desallotjar de retruc un sentiment de culpabilitat que no li permetia avançar amb pas ferm, i el meu, subordinat al primer, com a acompanyant, tant en el seu procés de creixement com en el meu. Quant als objectius per a la propera sessió...

M’agrada burxar en els papers de la mare. Ella no sol parlar de la seua feina, diu que és la millor manera que cada cosa siga al seu lloc, i que la feina és la feina i la família és la família... Però quan la mare se’n va a comprar o a fer ioga, jo entre al despatx i solc llegir els seus diaris de seguiment dels clients –a ella no li agrada anomenar-los “pacients”-. Sóc des de petita una lectora empedreïda i, què voleu que us diga, des que he descobert escrita la vida dels altres, em mire la literatura amb una certa condescendència. Sí, clar, em sent culpable d’espiar la vida dels altres. Però, com diria la mare, aquest sentiment de culpa té uns estimulants guanys secundaris...

La meua dona gran


Era petita. No exactament de curta estatura sinó reduïda, amb una petitesa que feia pensar en una reproducció a escala de la dona original, que es trobaria en algun altre lloc...
Desitjaria haver sabut inventar jo aquesta comparança. He desat el llibre al seient del costat per deixar-me endur pel relleu mòbil dels pins fugissers, que semblen ara arrencar-se del fons de llenç marí. De tant en tant, un túnel m’inunda, sobtadament, els ulls amb núvols de foscor. La consciència no, que en no conéixer la llum no pot saber què és el seu oposat. Arribada a aquest punt del viatge, m’adone que sempre solc divagar, com si la ment estiguera avesada a repetir certs hàbits estèrils.
Tindré jo, com aquell personatge femení, una rèplica de més grandària en algun lloc d’aquest món o d’algun altre? On habitarà la part de dona gran que sóc? Serà ella més feliç? Més poderosa? Plorarà també de soledat?
Em ve llavors el record d’una invenció que vaig escriure temps enrere: una noia mirava tristament cap al balcó de la casa on un capvespre havia fet l’amor mentre la blanca lluna li somreia muntanyes enllà. Hi retornava enmig d’un diluvi. Monologava el seu abandó. I mentre, un home igualment trist la veia des de dins de la casa, convençut que estava imaginant-la rere la cortina d’aigua.
Ara sóc jo la dona que regressa a la recerca del seu balcó. Hi va haver un temps que jo ho veia tot des de dins, des de dalt del balcó, i les nits, quan visitava aquella casa, eren sempre nits de cel ras, estiuenc, sense pluges. Venia com vinc avui, amb aquest tren, i com avui llegia i divagava. Només té que en arribar, la casa i el balcó eren oberts per a mi. I quan hi feia l’amor no em calia veure aguaitar cap lluna. Retorne amb la certesa que el balcó, la porta, la casa, romandran tancats. I tanmateix, em cal fer-ho amb urgència. És més gran la necessitat del retorn que el retorn mateix?
Quan arribe, quan inútilment espere palplantada al carrer, quan em cerciore que sóc fora i no dins i que això no canviarà, potser seguiré demanant-me on és la meua rèplica a escala. La meua dona gran.

Fantasia al jardí d'Apel·les Fenosa



He tallat unes tiges de gessamí per fer-ne un ramellet, perquè acompanyen el
joc de te de porcellana de Bohèmia que la mare va dur d’aquell viatge a Praga. Ara, a l’estiu, m’agrada olorar el gessamí a tothora, no tan embafador com el gessamí de nit i més subtil que l’olor de les roses, que ara ja es marceixen als rosers. No deixe de pensar quina impressió li faré a en Marc quan hi vinga. Sap gairebé tot de mi per les cartes, i ara, arribat el moment de trobar-nos cara a cara, se’m nua el cor, com si el premera una mà invisible, igualet que el meu puny es clou al voltant de les tiges d’aquestes humils floretes blanques perquè no es desbaraten fins que les dese a la florera. També jo he escollit aquest color, de fet no he estat jo, ha estat la meua germana, que s’ha agafat aquesta cita meua com a pròpia. Ha planxat a consciència el vestit d’organdí i m’ha ajudat a cordar-me els minúsculs botonets amb la cerimònia de qui vesteix una núvia... M’ha promés, per bé que jo res li he demanat, ser-hi present els primers minuts de l’encontre. Si tot va bé, després se n’anirà a brodar asseguda al balancí de la figuera. Segur que aleshores s’adormirà, no hi ha qui es puga resistir a la brisa de la vesprada sota l’ombrívola remor dels arbres.

Probablement Marc em durà alguna de les escultures que tan minuciosament m’ha descrit; les grans no, és clar, alguna de les petites. Així li ho vaig demanar en la darrera carta, quan li contestava que sí, per fi, a la demanda de trobar-nos. M’entristeix pensar que aquest primer cop serà també l’únic, almenys durant un temps: la guerra tot ho ha desbaratat i els companys de la FAI li han aconsellat que marxe a París, almenys fins que tot s’arribe a resoldre... Potser jo, si no em fa vergonya, toque alguna peça de Chopin per a ell al piano.

Bé, s’acosta l’hora, i m’agradaria rebre’l a la porta de casa. On hauré deixat el bastó?

dijous, 1 d’abril del 2010

Odissea interrompuda



I.

A les 14’30h hora de Terra Splendens vam aterrar a Adània. La llum era violàcia, i per a ser el trànsit del crepuscle a la nit, la superfície de la mar Salgadina relluïa amb un fulgor fosforescent que ens permetia desplaçar-nos sense a penes l’ajut de les lluernes ensinistrades.
Havia estat una sort poder arribar-hi. Quan vorejàvem el camp gravitatori del darrer planeta dels sistema XNZ-2, una mena de lianes de foc, molt semblants a les ígnies llengües estel•lars, ens havien atés per sorpresa. La tercera nau, enmig d’un soroll eixordador en esclatar uns dels tancs de combustible, havia quedat greument danyada. Sort també dels motors auxiliars que ens van permetre d’arribar-hi.

II.

Necessitàvem l’atmosfera d’Adània. L’aire era tan pur que en aterrar vam caure en una eufòria difícil de contenir. Però a mi em preocupava la ferida del braç dret, que em tornava a sagnar. Pilotava la nau número tres quan una de les palanques del comandament se m’hi va clavar com a conseqüència del sotrac de l’ona expansiva. Era una ferida profunda, difícil de desinfectar si no era al quiròfan, i encara faltaven almenys quatre hores per poder disposar de l’hospital de campanya.
Aviat vam atényer l’Altiplà de Geront, i rere ell el nostre objectiu, un congost farcit de vegetació tallat pel curs d’un rierol on preteníem estudiar l’habitabilitat.
Ens calia tant un entorn amb aire pur com un hàbitat amb aliments. La superfície del nostre petit planeta havia arribat al límit de l’erosió, tal com cinquanta mil•lenis enrere havia passat amb la Terra. I malgrat que teníem la tecnologia per sobreviure-hi, no volíem romandre en un món purament artificial.
Vam davallar pel pendent en un descens complicat per l’envergadura dels equips. La nit havia caigut ja, però les llunes d’Adània ens brindaven una llum semblant al fulgor crepuscular de l’inici de la marxa.

III.

Les plantes, els arbres i els arbustos del congost guardaven una considerable similitud entre ells. La diversitat raïa més en la grandària que en l’aspecte. Desidèrius, el botànic, va preparar el material per recollir les mostres, alhora que la resta aixecàvem el campament en una clariana propera al rierol. Vam testar el líquid: no era aigua pura, però cap dels elements es va revelar com a inic per a la nostra vida.
Li vaig demanar a Dragos, el cirurgià, que donés prioritat al meu braç.
- T’hauré d’anestesiar, Miríada. T’he d’implantar un nanorobot amb medicació.
- No podries transanimar-me?
No m’agradava l’anestèsia. La transanimació, tot i ser més dràstica, em feia menys por. Per poder fer-la, ens instal•laven un condensador només nàixer prop del pericardi, de manera que en operacions llargues hi concentraven la totalitat de l’energia del cos i la feien anar des d’allà a un condensador extern. En acabar, feien passar de nou l’energia d’un receptacle a l’altre, i d’allà a la resta de l’organisme... Podíem, doncs, morir provisionalment per viure millor després amb una mínima aparatologia.
- D’acord, ho farem així. Bastarà programar-lo per a una hora.
Vaig despullar-me i em vaig estendre a la taula d’operacions. L’únic que recorde abans del trànsit és el tintineig de l’instrumental en treure’l de l’aparell esterilitzador.

IV.

Vaig recobrar la consciència en sec, com m’havia advertit en Dragos. Em va sobtar aquell silenci, només matisat pel murmuri del rierol. Cap soroll. Ni tan sols un xiuxiueig. Ni passes. Res.
En sortir a l’esplanada, ara en penombra., vaig ensopegar amb un objecte redó, com una pedra, que em va fer caure de quatre grapes. Però no era una pedra... Era el cap de Dragos! I més enllà el del capità de l’expedició, i el de Desidèrius... i així fins a les dinou persones que havien vingut, tret de mi, decapitades i sense el cos! Què havia passat? On eren els cossos? Tots estaven seccionats a ras de coll, en un tall net, quirúrgic. Més que una carnisseria, semblava una poda sistemàtica i acurada: ni la medul•la, ni els teixits, ni les venes sobresortien de la zona de secció. Com qui talla una tija.
Vaig desfer espaordida part del camí que havíem fet abans i em vaig refugiar en un turó. Llavors les vaig veure. O més aviat les vaig oir.

V.

Primer vaig atribuir la remor provinent de la vegetació al vent. Però al campament no es movia res. Com era que s’agitaven, doncs, les fulles de les plantes? I els troncs? I... les arrels? Podien moure’s les arrels! Segons la grandària, l’efecte acústic que produïen en treure-les de terra era el d’un espetec o el d’una explosió. Aviat el fenomen va esdevenir un moviment col•lectiu terriblement acordat. I el més esgarrifós estava encara per venir: un cop les criatures es van desplegar per complet, dels troncs de les més grans van sortir, en una mena de part monstruós, altres criatures, aquestes antropomorfes, d’uns dos metres d’alçada, la visió de les quals em va glaçar la sangmjhyftydftyfvjmngjghvfvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvv

Ja em deia el pare que sóc un atrotinat. Si ho sé m’espere d’ací a una horeta i escaig. Mira-te-la, dessagnant-se com una bèstia a l’escorxador. La veritat és que m’ha fet patir, s’apreciava la vida de debò. Si s’haguera portat bé, ara no tindria un tall tan lleig al bell mig de la gola ni faria aquest borbolleig tan desagradable. Hauria bastat amb el colp al cap... Però ella s’havia de girar, tan concentrada com semblava teclejant a l’ordinador. Al final he hagut d’usar la navalla, i això que no m’agrada com a eina de treball, m’estime més l’automàtica... Però quan m’ha mossegat, la molt porca, se m’ha encés la sang i... Ella s’ho ha buscat, degollada i esbudellada, quan amb un colpet haguera tingut prou... I a mi ja m’està bé! Si arribe a saber el que escrivia, m’espere una mica més a veure què passava al següent capítol. Ara no sabré com pensava acabar la història! En fi, anem per feina... On tindrà els diners i les joies...? Adéu, guapa. A tu ja no et “transanima” ni el Papa de Roma!.

Argelès-sur-mer, 1939


Benvolguda Rosita:

No sé si aquesta carta et podrà arribar amb èxit. Te l’he tramesa d’una forma poc convencional que ja et revelaré si mai ens tornem a veure, perquè si te la intente enviar per correu ordinari, serà del tot impossible que pugues llegir-ne el contingut íntegre. Potser només t’arribaria la salutació i el comiat, com diuen alguns dels meus companys que està ocorrent amb la correspondència. Si tot va bé, t'arribarà i això és el que compta.
No em va agradar haver de travessar fins a aquest costat del Pirineu, però les ordres són les ordres. Sóc, per tant, a França, a Argelers, tot i que aquests francesos que ens han rebut són ben diferents dels qui ens van ajudar amb les Brigades Internacionals. Aquests són gendarmes, senegalesos molts d’ells, que ens han retingut per ordre del govern per tal d'evitar l'allau de vençuts -quina trista paraula!- vagarejant desorientats pels pobles, i per bé que no ens vigilen en excés, no ens estan tractant molt millor que si haguéssem caigut en mans de l’enemic. Em consola almenys saber que, si no morim de fam, de fred o de calentures en aquest camp de concentració a peu de platja on ens estan amuntegant, no serem afusellats com si hi haguéssem restat i potser un dia tu i jo ens poguem casar, encara que no sé on ni quan.
Les condicions del camp són molt difícils. Fa una humitat que ens arriba als ossos, a penes ens donen a menjar... Cada migdia vénen unes pageses per bullir en unes olles enormes uns fesols que, no sé encara per què, els gendarmes s’encarreguen de fer malbé llençant-hi grapats de sorra mentre riuen. Però no tenim molta més opció que menjar-nos-la, la sorra amb els fesols, perquè aquest és l’únic àpat a penes consistent amb què hem de resistir cada jornada. Estem tan afamats, que aquests mateixos guàrdies que malmeten les olles del dinar s’encarreguen d’orinar el pa que sobra, -és un dir-, de les exigües racions que ens pertoquen, per temor que ens matem entre nosaltres en intentar-nos-les repartir. Com n'estan, d'equivocats! Si fem alguna cosa els uns pels altres és ajudar-nos en tot el que podem. Però, saps, nosaltres les bullim, aquestes engrunes, i els les donem als més malalts o desnodrits.
La setmana passada es va colar al camp, encara no sé com, un ase vell. Feia llàstima, el pobre animal, acorralat per un rotgle d'homes amb els ulls engrandits per la necessitat. Vàrem haver de matar-lo i d'espellar-lo... És curiós, però era com si en l'execució de l'espantat animal se m'hagués despertat tota la compassió que havia hagut d'ajornar per sobreviure durant aquests gairebé tres anys. Dos aragonesos que havien estat carnissers abans de la guerra el van esquarterar, i així alguns de nosaltres ens vàrem poder treure la gana de sobre durant uns quants dies en coure’l amb aigua de la mar. Ara, però, som amb les mateixes. Quan arriba el capvespre és el pitjor moment, ja que a la fam s'afegeix el fred. I és llavors que et sent amb mi, tan lluny com ets, estimada Rosa: l'olor del teu cabell, la cadència suau del teu cos de setze anys en caminar que tant em va agradar des del primer moment que et vaig veure...

A partir d'ací la carta es torna inintel•ligible. La vaig trobar dins d'un sobre esgrogeït, sense segell, sense adreça ni remitent, a nom de Rosa Ros Ros, la meua àvia, deu dies després que l'enterràrem i seixanta-cinc anys més tard que Emili González Gracià, el meu avi, li l'escriguera des del camp de concentració d'Argelers. Em va aparéixer a la butxaca d'un dels seus abrics quan retirava les seues pertinences de l'armari. Alguna anècdota, com la de l'ase, me l'havia contada el iaio en la meua infantesa, igual que tantes altres històries de guerra, en les vesprades de dissabte a l'alqueria, quan ell nugava poms de tomates, o feia les barraques de canyes per a enramar els fesols de garrofa o les bajoques, i jo m'asseia al seu costat i preguntava i preguntava fins que em distreia traient les punxes dels rosers o mullant caragols perquè isqueren de la closca.
Ara, asseguda en aquesta gandula, em costa creure que aquesta platja de sorra neta i d'aigües blavíssimes acollira -també és un dir, com diria el iaio-, vora 200.000 persones al llarg dels dos anys que es va transformar en un camp de concentració de refugiats. Em vaig prometre de venir i ací sóc, potser per curiositat, potser per retre un petit homenatge a la supervivència d'un home que va possibilitar, entre moltes altres coses, que jo arribara a existir. El que mai arribaré a saber és com li va aplegar la carta a l'àvia.

Bella dorment per a Vogue

Bella Dorment per a Vogue. Esborrany de reportatge biogràfic (fragment). Títol: “Després de despertar”. Entrevista de Desideri Martí. Fotògrafa: Anna Montoya. Lloc: Central Park, Nova York.

...Més que violat, me’l vaig deixar ultraviolat, i permet-me el joc de paraules, perquè el mosso a més anava passadet de rajos UVA. Massa príncep, massa blau també. Però és que cent anys són molts anys. I passe que una no menge, ni es bellugue, ni s’entretinga fent cap escac al tauler (sóc imbatible!), però d’ací a no cardar tampoc... I el noi, torne a dir, em semblava massa refinat per al meu gust, acostumada com estava a concedir els meus favorets al jardiner de palau –excepte aquell episodi fugaç amb el cambrer del meu pare...-, que tenia les mans més aspres i pudia a sulfat o a guano, segons l’època. El meu salvador olia més aviat a alfàbrega i a canyella amb una goteta d’almesc –aquest darrer aroma, afegit segurament a la meua fam centenària, degué ésser el detonant de l’espurna ocasional-... Sí, clar, aquestes aromes també tenen a veure amb la jardineria, ara em diràs, però ja m’havia avesat a certs estils més plebeus, com si diguérem, no sé si m’estic fent entendre [...].
Així que, entretant es desfeia per complet l’encanteri i la cort i el personal de serveis despertaven, -potser no ho recordaràs, però la dormida va afectar tot el regne-, jo me’l vaig fer, me’l vaig cruspir, li vaig fer un vestit de bavetes... Ara bé, quan després d’aquell petit déjéneur ell, cavallerosament, es va agenollar per demanar-me que ens casàrem, em vaig aixecar, i al temps que m’endreçava la gonella brodada de perles i robins, li vaig etzibar un: Casar-nos? Quin merder! I me’n vaig venir a Nova York, després d’un sentit comiat dels meus pares recent despertats i no entenedors de res, i de diverses visites a l’hivernacle reial. I vés per on, que estic superencantada en aquell meravellós loft que he llogat a Greenwich Village, al coret de Manhattan, amb una magnífica terrassa ajardinada... Per cert, xicon: saps tu alguna cosa de jardineria?

L'estranger i l'oret




Els matins de maig, fill meu, ja no són el que eren. Quan jo era jove, agafava l’esmorzar i el cabàs, muntava a la bicicleta i mamprenia el camí cap al tros, a la marjal, a la Senda de l’Ullal: en un matí segava un sequiol, o tallava una fanecada de tarongers, o plantava sis cavallons de faves... I tot perquè no feia aquesta basca, més pròpia de la calor que precedeix les tronades de Sant Roc i la Mare de Déu d’agost que del naixement de la primavera. Llavors no t’ofegaves, feies mig jornal abans de l’esmorzar i l’altre mig abans del dinar. Les matinades eren fresques i olien a magreta i a garrofes.
El teu iaio m’esperonava des de la seua bicicleta contant-me històries de joventut perquè, guiat per la curiositat, hi mantinguera el ritme i no m’encantara pel camí. Com aquella contalla de l’estranger, els quinzets i la casa de les putes. Es coneix que al camí Llombai hi havia una taverna on a més de vendre vi i cacau torrat hi havia algunes dones que es dedicaven a la prostitució. La majoria havien vingut del sud o de l’interior amb la idea de posar-se a servir en alguna casa benestant, com altres jovenetes que treballaven de minyones o de passejadores per a les dones dels comerciants de la taronja. En no trobar cap feina, s’havien hagut de prostituir de pura fam. L’amo de la taverna cobrava dues pessetes per cada servei, de les quals a elles només els arribava un quinzet, és a dir, vint-i-cinc cèntims. S’havien de rentar a vora sèquia i vivien totes amuntegades en un antic corral on havien desat mitja dotzena de màrfegues perquè dormiren.
Ja et pots figurar que en aquella època els homes tenien les mateixes necessitats que ara però infinitament menys diners i poquíssimes ocasions per a desofegar-se, tu ja m’entens... Per això hi havia una colla de parroquians que havien ideat el que van venir a anomenar el joc de l’oret. Tots els dissabtes, de bon matí, quedaven un rotgle d’homes sota el parany d’una alqueria propera. L’ideal era que hi haguera un mínim de vuit perquè d’aquesta manera, si tots posaven un quinzet, hi havia el mínim de dues pessetes per tal que un d’ells poguera accedir a la companyia d’una de les dones que s’oferien a la taverna. El joc era senzill: un dels jugadors, el qui havia tret la carta més alta en una primera ronda, anava donant-ne una a cadascun dels participants fins que un d’ells treia l’as d’ors. Llavors cridava: “L’oret!” I replegant les dues pessetes, se n’anava cap a la taverna per a gaudir del seu triomf. Ja hi va haver que acudia al parany amb les dues pessetes a la butxaca i acabava perdent-les per la pura dèria del joc.
Un dia va aparéixer per l’establiment un estranger. Uns deien que era un mariner anglés i altres deien que era alemany. El cas és que el tipet en qüestió es va aficionar al joc de l’oret. Sembla que s’havia enamorat d’una noia que anomenaven la Murcianeta i que, entretant la convencia perquè es deixara la vida, com se sol dir, i se n’anara amb ell, procurava jeure tants cops com podia amb ella de pura gelosia que la tocara un altre. No es va arribar a saber si feia trampes o si havia nascut amb una flor al cul; el cas és que sempre guanyava.
Un matí de dissabte en què el joc havia començat més d’hora del que era habitual, l’estranger va arribar a treure l’oret per tres cops consecutius. I vet ací que durant la tercera visita, l’amo de la taverna va haver de pujar a corre-cuita a la planta de dalt, on era el bordell, en escoltar els crits espaordits de la Murcianeta. L’amant en qüestió havia llençat tres esbufegades i s’havia quedat difunt, estés a sobre d’ella com un sac de creïlles, en ple intent de complir-hi.
Com que no van saber el credo del finat i a més el pobre havia deixat la vida cometent un pecat tan mortal i tan gros, el retor no va voler enterrar-lo al cementiri cristià, per la qual cosa els seus ossos van anar a parar a la part del cementiri reservada als protestants, als jueus i als suïcides.
I què t’estava jo dient? Ah, sí, que els matins de maig ja no són el que eren. Però el teu automòbil, fill, és molt més còmode que la bicicleta per a anar a raure a la marjal.

El que Pablo va somiar


Ahir vaig tenir un somni. Un malson. M’he aixecat destrempat, cobert per una desagradable sensació de suor ja refredada a la pell. Ni tan sols el café bullent i carregat de les primeres hores del matí ha servit per treure’m aquesta sensació de desfici que m’ha acompanyat al llarg de tota la jornada. He pintat, he fet alguns esbossos, però fins i tot la meua creativitat de normal irrefrenable semblava alentida avui per la visió d’aquell horror nocturn.
Tot i que habitualment somie amb tots els colors de la paleta, no podria reproduir amb precisió cap matís cromàtic, al malson, llevat de la gamma de grisos. Només sé que s’escoltava un soroll eixordador al temps que una ràfega de vent apocalíptic arrossegava tot un seguit de cossos desmembrats que cridaven i cridaven agònicament. Enmig d’aquella universal destrucció, una dona atrapada en una estructura en flames aixecava angoixadament els braços enlaire sobre el fons d’un sinistre mur negre. Un cavall a qui algú havia clavat una llança hi descarregava el darrer renill de mort. A sobre de tot, un ull diví contemplava impassible tota l’escena al temps que una mà, diria que de dona, sostenia una làmpada encesa que absurdament no projectava cap llum sobre aquell obscur batibull de cossos fragmentats. A sota, un home esquarterat sostenia una espasa trencada i una flor, mentre que un toro esbiaixat contemplava de reüll tot aquell maremàgnum de destrucció del qual també formava part. Però el que més em va colpir, allò que recurrentment em ve al pensament des d’anit fins ennuegar-me la gola, va estar el desesperat gest convuls d’una mare que agonitzava amb el seu innocent fillet mort entre els braços...
No és el primer cop que somie una escena i després mire de recordar-la per acabar pintant un oli o un aiguafort que sovint acaben donant imatges diferents de la somiada, independents ja de l’onírica visió que les va originar. Però no, avui no ho faré. No podria sostenir la mirada d’aquelles criatures angoixades. Seria com un pare que engendra els seus fills sabent que els condemna in aeternum a sofrir sense remei mentre roman, impotent, contemplant-los. La vida se me n’aniria darrere d’aquest horror, ho sé, ho puc sentir. Ja no podria pintar, de fet, res més després de reflectir allò. No, definitivament no pintaré aquest malson.

Deessa fúcsia

Portava un breu vestit de color fúcsia el matí que vam entropessar en baixar de l’autobús circular número 5. Era juliol, i el sol queia a plom sobre els soferts caps dels vianants que transitaven la ciutat castigats sense vacances. És un crim haver de tenir obligacions a l’estiu en una ciutat com aquesta, car el llevant esdevé constant desfici, cridant impertinent cap a les platges... Aigua tèbia, cervesa fresca, lassitud dels membres, deixadesa de l’ànim, tot en una prohibit per un trist conveni laboral. Però allà baixava ella, la vivesa del vestit contrastant amb la foscor de la pell bruna, rient escarotada perquè havia entropessat amb l’enormitat de la meua anacrònica manta, anacrònica atenent a la xafogor de l’estació i al desfasat disseny dels anys setanta. Va caure sobre mi per recuperar la posició amb naturalitat, i amb un somriure decidit es va oferir a ajudar-me amb la voluminositat de l’estri per a baixar del vehicle.
Vam resultar ser veïns, jo del pati 13 i ella del 14. Em va contar amb el posat seriós que no m’havia de creure allò del nombre, que els qui sabien que donava bona sort li havien escampat la mala fama per quedar-se’l per a ells, que li ho havia sentit a dir a un escriptor famós gens sospitós de ser mentider... Vaig riure amb la innocent afirmació: quin escriptor no mentia, quin poeta no fingia? Va obrir uns ulls com a taronges quan li vaig explicar que el meu ofici, precisament, era el d’escriure. Ella treballava divendres i dissabtes en un dels nombrosos bars de salsa del barri de les tasques, just al xamfrà del nostre carrer. Em va convidar perquè provara alguns dels estrambòtics beuratges que a preus més que raonables acabaven tombant pels cantons els estudiants que constituïen la principal parròquia nocturna de la zona.
Hi vaig anar, i tant que hi vaig anar. Divendres a la nit hi era com un clau, a les onze en punt, hora oficial perquè els antros aquells començaren a ambientar-se. Allà era ella, rere la barra com una deessa tropical, tot i que no tinc ni idea de com serien les divinitats del tròpic, però així és com la vaig veure jo. Mojitos, daiquirís, submarins i colpejats. Curaçao blau, rom cubà, aiguardent, xoco amb licor.... Vaig riure com en la vida no sé per què, hi havia per acabar vomitant fins la primera llet entre dos cotxes de tanta barreja, per rematar amb una solemne ressaca d’Alka-Seltzer i ulleres de sol. Però tot em queia bé, tan bé, que me la vaig endur a casa per preparar-li un resopar en un gest de bon veïnatge. Va acceptar amb aquell somriure, que havia de ser endèmic de les seues terres llunyanes, les sobres d’amanida de pasta que li vaig oferir, la tallada de meló en forma de barqueta i el te fred amb herbasana. Em va semblar tan obvi que ens havíem de besar que no me’n vaig poder estar. I ho vaig fer, i en fer-ho van caure tot de ramellets de flors del sostre que ja era cel i l’habitació es va omplir de boques com la d’ella que em somreien convidant-me a nous petons i fent-me davallar els llavis fins a aquell melic que havia de ser el principi i la fi del món, car en besar-li’l es va obrir una espiral al terra, una mena de galàxia lluminosa que lluny de xuclar-nos per reduir-nos a l’ínfima pols estelar, semblava un ull immens que ens contemplava amb posat acollidor...
M’havia tornat a ocórrer. M’havia adormit de sobte i fins on recordava de la vigília prèvia al trànsit traïdor de la dormida, havia estat a punt de besar-la. Ella ja no hi era. Vaig baixar al carrer esperant no sabia ben bé què, i la vaig veure, al balcó, desvetllada i prenent silenciosament la fresca amb una camisola tan fúcsia com el vestit del fortuït encontre. Amb un gest, em va convidar a pujar-hi. Seguia somrient.

Clàudia, la meua ama


Sorprenentment, l'arc de Sant Martí fa una volta completa al firmament, que ara respira alleujat després del sotrac rompent de la tempesta. Talment com jo amb el virtual petó de comiat de la Clàudia després d'un rosari de mots frustrants, de bromes displaents, de riallades de menyspreu... Potser no ho faça seriosament, segurament no ho fa seriosament, però mai em queda clar el seu joc. I tot perquè jo no sóc més que una gossa. Això és. La seua gossa: la que frisa d'ansietat esperant l'hora de connexió, la que udola suplicant un lleu simulacre de carícia, la que s'enroscaria als seus peus per més que ella la colpejara amb un cable elèctric... I com a gossa que sóc, res del que ella faça foragitarà aquest sentiment de pertinença. Però és millor, infinitament millor, ser gossa que dona morta, difunta, de cos present. Una ànima en pena o fantasma vestit amb barnús en comptes de llençol, esclavitzat als tranquil·litzants, a les infusions substitutòries del menjar, deambulant per una casa buida, aquest vaixell varat entre els esculls d'una mar estancada amb olor a resclosa que tots han abandonat excepte jo. La filla en va botar fa un any, en una gloriosa emancipació que jo mai no he pogut ni somiar per a mi. El marit en va fer un salt mortal, de la nau, mortal perquè va morir sense més ni més, estimada, quin mal de cap, m'estic marejant, agafa'm, que caic, adéu, Vicent, adéu per sempre.
No hauria d'haver agafat la baixa, jo, però em vaig tornar insomne, a penes mai he dormit sola, vint anys casada són molts anys per de sobte quedar-se sense acompanyant a la taula i al llit. A la taula i al llit, al primer crit, deia el meu Vicent, i la nena venia de seguida, sense fer-se esperar, érem una família unida, nosaltres, anàvem plegats a tot arreu, dinàvem, sopàvem plegats... Quina solitud!
I llavors aparegué ella darrere de la pantalla, no sé d'on va eixir, jo em connectava totes les nits per culpa de l'insomni i vam començar a comunicar-nos, nom, edat, estat civil, aficions... i cam. La cam va ser un bot al buit, la caiguda lliure de la qual mai vaig aterrar, la precipitació gràvida de cada nit, el camí sense retorn per sempre més.
Al principi era amable, seductora, eterna somrient rere l'espill. Però allò no va tardar a canviar: cada frase amable meua va començar a esdevenir un corredor de pas per a la seua displicència. Creava ocasions per a entendrir-me i llavors... nyas! El colp o la punyalada al pit, o al cap, o a l'estómac, cada cop un dolor nou amb matisos diferents, com el vi combinat amb segons quins menjars, com el perfum combinat amb segons quina pell...
Gaudeix, ella? No podria assegurar-ho. L’únic que sé amb certesa és que des d’aquesta intimitat que, costa de creure, és fingida, -encara estic lúcida per reconéixer-ho-, em fa, cada nit, passar per l’adreçador del seu cinisme. I jo l’adore tant, tant, i la necessite, sobretot això, la necessite, que em deixe dur fins que se m’esvora la consciència i mots com dignitat o autoestima esdevenen cadenes de sons sense sentit.
Ara, rere la finestra, contemple com es dilueix aquest arc multicolor al fons del paisatge recent rentat per la pluja estiuenca. Aviat la cardiopatia farà el seu camí per una altra finestra, la de la meua ànima malmesa, mentre jo m’acabe rendint, per fi, a l’evidència. Només m’haurà calgut, senzillament, suspendre la medicació. Quin goig, arribat el moment, que l’última imatge retinguda siga la de l’adorable rostre de la Clàudia.

Màxima

No trobes que estic grassa?Deia la Màxima davant l’espill del breu vestidor on ens canviàvem. Es mirava d’esquena, al temps que girava el cap i s’arrapava el pantaló amb les mans a les natges, com inspeccionant-se amb una certa preocupació.

Jo et veig com sempre. Li vaig contestar mentre em barallava amb un dels botons de l’armilla nova que tenia un xic més petit del que calia.

La veritat era que intentava no mirar-la de manera evident cada cop que coincidíem per posar-nos l’uniforme... Sí, la Màxima era grassoneta de debò, amb aquesta mena de dura rodonesa a les cuixes i els malucs que a mi em mancava. Jo sóc prim com un espàrrec, i potser per això els ulls des de petit se me n’anaven darrere de les voluptuositats primer de les femelles de la família, després de les mestres del col·legi, i més tard de les noies de l’escola d’hostaleria, com si buscara en elles la carn que la naturalesa m’havia negat. Prim per defecte de carn i passiu per excés de timidesa.

La Màxima feia tres mesos que treballava amb nosaltres, en aquesta casa de bojos acarada a la mar que tots coneixen com La Dolors. Paella, arròs a banda, all i pebre i suquet de peix. Clòtxines, galeres, escamarlans i cloïsses. Vins valencians i caves catalans. I feina, molta feina tots els dies de la setmana excepte diumenge a la nit i dilluns que tancàvem.

Havia aparegut del no res. Ningú sabíem d’on venia i la raresa del seu accent i dels cognoms tornava impossible qualsevol deducció sobre la seua procedència. Venia a fer extres els cap de setmana, cobrava i desapareixia.

He de dir que jo abaixava el cap quan la veia endreçar-se davant l’espill però que feia alhora tot el possible per coincidir amb ella al vestidor. A Màxima no semblava importar-li: es canviava de roba sense complexos per deixar-me veure de cua d’ull unes corbes la visió esbiaixada de les quals va acabar esdevenint per mi un costum tan quotidià com el café de cada matí. No em calia veure-la de cara, no: jo sabia completar amb escreix la figura sense comprometre’m ni comprometre-la.

Un migdia de dissabte sorprenentment calm, l’ama ens va dir que aprofitàrem per buidar el congelador dels gelats i canviar-los al nou bagul. Les cuineres havien aprofitat per prendre una orxata a la terrassa i els altres dos cambrers fumaven al carrer. Em vaig oferir jo per abocar-m’hi a la part més fonda, però Màxima em va dir que no calia, que ja ho feia ella, que aniria donant-me les capses amb els gelats perquè jo les desara a l’altre congelador. Llavors em vaig poder donar permís per contemplar-la d’esquena amb tota l’esplendor de les seues carns generoses. Treia els gelats enèrgicament i ràpida, amb una lleugeresa de moviments que contrastava amb el volum corporal. S’inclinava al més fondo del bagul i giravoltava el tronc eixint lleugerament de mig cos per atansar-me’ls.

Quan ja teníem la feina pràcticament enllestida, la Màxima em va fitar amb un somriure entremaliat: Què t'empesques, tu? Fa un quart d'hora que em mires el cul. Aleshores es va acostar cap a mi, i al temps que amb una mà tancava amb un cop sec la tapa del bagul, amb l'altra em va agafar i se'm va emportar al vestidor.
Un cop allà em va tornar a demanar: Trobes que sóc massa grassa? I jo, en un complet silenci i desconeixent-me per sempre més, li vaig descordar la brusa i li vaig besar tendrament el si.

Punt àlgid

El dia que la ciutat es negà per la marge dreta del riu, LaCrew’l i Florestranya es trobaven a l’altra banda del llit fluvial a punt d’entrar al cinema. No els anava a detenir ara el mal oratge, després de tantes dificultats com hagueren de superar per trobar-se en persona. Florestranya havia anat a buscar LaCrew’l a l’estació i directament s’enfilaren en un taxi cap a la sala de projecció, enmig del caos circulatori i de l’aigua. Un cinema era l’únic lloc reservat que se’ls va acudir per romandre tots sols un parell d’hores, després d’haver descartat la idea intimidant de l’hotel, almenys per aquell cop.

La veritat era que, després d’aquell fugisser encontre al casament on els presentaren, mai no s’havien tornat a veure fins a aquella vesprada plujosa de després de la gota freda. A sobre de les consciències duien, però, més de sis mesos de xat diari de deu a dotze de la nit excepte els caps de setmana, un temps que havia donat molt de joc per saber l’un de l’altre amb una minuciositat que a tots dos els va semblar tan estimulant com insòlita des del principi.

Si havien de ser sincers, moltes dades concretes de les seues respectives biografies no havien arribat a donar-se. Tots dos desconeixien, posem per cas, l’edat exacta de l’altre, la quantitat de germans o el nivell de vida. No sabien ben bé per què, aquelles informacions que habitualment s’intercanvien les persones quan es coneixen presencialment les havien deixades de banda per endinsar-se amb una temeritat desinhibida en un seguit de confessions, jocs d’enginy verbal, reflexions existencials, crítiques literàries, cançons, poemes, paranoies, insinuacions eròtiques, consideracions sobre l’amor i pensaments de tota mena. El xuclador d’emocions era tan gran que els havia trasbalsat: s’havien enganxat a les xarrades quotidianes, fins a l’extrem de variar els horaris i els compromisos respectius per tal de no fallar mai a la cita. Amb un culpable regust de clandestinitat al principi i amb la calma de la impunitat després, visqueren cada caiguda de la xarxa com una confabulació en contra de la seua aliança, mentre que el moment que un agregava l’altre a la conversa era gaudit com un autèntic acoblament sexual. Era precisament per la possibilitat del sexe que es trobaven allà aquell vespre.

Amb l’esperit pertorbat encara per tot l’afegit d’estímuls sensorials propis de la presència física que no podien percebre’s a la xarxa, -els gestos, l’esguard, els olors dels cossos que per un segon es van desprendre dels dos petons convencionals de salutació...-, van fer pacientment la minúscula cua per comprar les entrades en un complet silenci. No era aquella una callada incòmoda ni cerimoniosa; era més aviat una mena de tranquil·la, de còmplice espera fins arribar a acostumar-se a aquella nova situació tridimensional. Al capdavall, tot estava parlat i previst per enfrontar sense por el moment de l’encontre, fins i tot un possible, per bé que poc probable, desencant.

Un cop a dins del cinema, Florestranya volgué comprar unes crispetes a la cantina, que LaCrew’l llançà sense voler a terra en treure’s bruscament l’americana. Lluny d’incomodar-se pel fet, l’accident els féu recordar-se alhora de l’acudit que s’havien contat a la xarxa la setmana anterior. Una frase enginyosa llançada a l’uníson, seguida d’una sonora riallada, foren estímuls més que suficients per desfer el poc gel que s’havia generat de la trobada en carn, com a ells els agradava dir quan xatejaven.

Cap dels dos hagué de suggerir l’última filera del gairebé desert pati de butaques. Amb la mateixa sintonia que havia caracteritzat les seues comunicacions telemàtiques, s’adreçaren com dos adolescents al cantó dret de la sala, com si ells també volgueren eixir-se’n de mare per la mateixa banda que unes hores abans ho féu el riu. Els llums s’apagaren alhora que aquells interlocutors de pantalla i tecles esdevenien amants amb la mateixa impudícia amb què s’havien despullat des de la primera nit de conversa a la xarxa. I així, mentre el terror marcià amenaçava la supervivència de l’espècie humana al planeta Terra, LaCrew’l i Florestranya s’ocuparen, amb tot l’esforç i dedicació que els fou possible, de jugar a garantir la seua continuïtat.