diumenge, 27 de maig del 2012

Un capvespre




El vent havia vinclat les palmeres amb força durant tota la jornada. Ara, amb les darreres llums, els alts troncs de les washingtònies es mantenien rectes, a penes gronxats per la brisa suau del capvespre, la qual cosa, al meu parer, atorgava a la violència recent una condició il·lusòria. Març i abril solien ser mesos de vent, era cert, però maig... Al maig, quan tothom esperava unes setmanes de plàcida treva, -els dies llargs i temperats on és ben fàcil caure innocentment en l'oblit tant dels freds passats com de les calors properes-, una tramuntana que arribava esmorteïda però encara capaç de refrescar en excés braços i cames ja destapats del tot, era viscuda com un atemptat a la primavera, a les primeres comunions infantils, a la primera tanda anual de casaments i fins i tot al decòrum. Que fera fred en maig era una obscenitat.

Vaig eixir a la terrassa per esporgar les fulles seques d'unes cales, aprofitant la treva del vent i els darrers grisos de l'horabaixa, aliena encara al fet que de nit somiaria amb aquell pati d'escola envoltat d'eucaliptus, d'edificis silenciosos i de fanals de neó. Havia plogut recentment, de manera que el paviment irregular hi havia deixat generosos bassals, i jo, amb una camisa curta i unes calcetes massa grans, m'endinsava per un passadís lateral al pati solitari mentre em deia: quants anys sense posar els peus descalços en un bassal, i el desig mudava en una determinació imperiosa, i aleshores em passejava pel bell mig del pati, quina solitud, quanta calma, quin plaer l'aigua ataronjada pels neons refrescant-me els peus. I amb una lògica irrefutable m'abaixava dos, tres centímetres, les calcetes massa complides, per percebre el frec de la cara interior de les cuixes en la caminada, com si es tractara d'un acte imprescindiblement associat al contacte de les plantes dels peus amb el líquid calm regalat pel cel. Amb unes poques passes ja m'estava a punt de topar amb la tela metàl·lica de l'altre extrem del pati, però com havia pogut recórrer tanta distància en un sol instant... L'endemà, això encara no ho sabia tampoc, em demanaria què hi havia de mi en el pati, en la tela metàl·lica que l'envoltava, en els bassals, en els eucaliptus, en els edificis circumdants, en la llum melancòlica dels neons sota la negra nit, i sobretot en la dona que passejava descalça buscant el contacte de l'aigua amb cos de camisa i unes calces malgirbades, tenint en compte que jo era tots i cadascun dels elements de l'escenografia que configurava el somni.

Les cales brotaven amb la força que l'estació els conferia. Els vaig arrencar les tiges més seques i me'n vaig entrar cap a casa. A dalt de les palmeres, els ocells ja callaven. Tot s'obscuria.

3 comentaris:

  1. Sempre és un plaer llegir-te, Rosabel...

    Sobretot que ens deixis veure que no has parat de fer-ho,això de somniar (o d'escriure)

    Besadetes, d.

    ResponElimina
  2. Sembla que cada cop ens visita més el vent al maig.El temps es desgavella com el nostre món de seguretats que s'ensulsien. Curiosament, el desgavell del temps sembla comunicar-se al relat, on els temps es capgiren i de cop i volta passem a un temps posterior, primer irreal com és el del somni i després real en l'endemà de la nit en què es produeix el somni. Un punt i a part i en un breu paràgraf final recuperem el dia anterior, el moment allargat, aquell instant del crepuscle en què la consciència de narrador i lector, còmplices, s'han suspès per avançar-se cap al viatge oníric. La dilatació del temps de l'horabaixa sempre téun toc de màgia. Com aquest relat.

    ResponElimina
  3. Segueixo les passes de l'amic d. i em repeteixo. És un plaer tornar a casa teva, i que se m'hagi retornat el meu Jardí, amb les seves Troballes!

    Besadetes, delícia esdrúixola,


    R. V.

    ResponElimina