Adéu a la petita Sílvia

Estesa de bocaterrossa, escolta com va amainant el brogit del tub d'escapament de la Montesa trucada. Prompte obscurirà, ho diuen la llum del cel que veu de reüll i la flaire minvant de les flors dels tarongers. Se li deu haver solcat la cara de regalls de fang per culpa de les llàgrimes. La samarreta blanca de cotó, amb unes floretes brodades a la part del pit, ja no la podrà retornar per més que la llave. Una merla li passa pel davant a un metre de distància, com si ella formara ja part del paisatge del tarongerar i la seua presència no despertara en l'animal cap instint d'alerta. Al cap d'uns segons la sent xiular i, per fi, reacciona. Estira la mà i busca a la palpa les calcetes, els texans, les vambes pasqüeres. Nota un gust de magreta en humitejar-se els llavis amb la llengua, i de terra. Per això escopeix, no tant per la magreta com per la terra humida que li recorda les llambruixes que en furgar-la sens dubte eixirien. Aleshores li ve una arcada i vomita.

Ja vestida, es renta la cara abocada al sifó de la sèquia, i després el coll i els braços. La jaqueta vaquera dissimularà les taques de fang i d'herba, sí. Tant de bo poguera haver-se llançat a la sèquia abans de vestir-se, però no es podia arriscar que algú la sorprenguera nua. S'ha d'afanyar, si no el pare la renyarà per arribar més tard de l'hora. Salta la sèquia i enfila la senda que porta al camí més principal, retocant-se els cabells llargs, comprovant que no hi resta cap bri d'herba delatora.

El pare, tot ho ha fet pel pare, per no disgustar el pare, per por al pare, perquè no ho sàpia el pare. Jaume li haguera contat que l'altre dia, aprofitant que s'havien quedat sols, li havia deixat que la besara allà a la planta baixa on quedaven amb els amics els caps de setmana, i que li descordara la bruseta, i que redolaren pel sofà... El pare no volia que freqüentara la planta baixa ni que quedara amb Jaume i la seua colla. Quan es va negar a despullar-se, Jaume l'havia escridassada. D'aleshores ençà havien deixat de parlar-se fins avui, que ha estat seguint-la amb la moto des de sa casa fins a ca la iaia. Puja a la moto. No. Que puges, t'he dit. No. Quan ha eixit de passar la vesprada amb la iaia, li ha tancat el pas. Mira, o puges a la moto o li explique al meu pare allò de l'altre dia. I ja saps el que farà, no? Agafar el telèfon i contar-li-ho tot al teu... No, això sí que no. No podria mirar el pare mai més a la cara. Si sap que m'he deixat... D'acord.

I han fet cap al tarongerar proper a les escoles. I s'hi han endinsat i han saltat la sèquia i s'han amagat rere una vella caseta de ferramenta. Treu-te la samarreta. D'acord. I el sostenidor. D'acord. I ara els pantalons i les calcetes. D'acord. Obri la boca. Més. Obri-la més o li dic tot al pare. Instant de silenci... D'acord. Aixeca't i posa't contra la paret... Em fas mal, em fas mal, para, em fas mal...! Calla i gita't. No, així no. Cap per avall... Veus? No era tan difícil. Ja no li he de contar res al pare.

El cel ha anat obscurint-se. A punt de girar el cantó de casa, respira intensament, alhora que es corda els botons de la jaqueta vaquera. Haurà de buscar el mode de desfer-se de la samarreta. Poc després s'adonarà que també haurà de fer desaparéixer les calcetes. El pare s'estarà al butacó mirant les notícies mentre la mare prepara el sopar. L'olor inconfusible de la truita de la mare acabarà abaixant-li el ritme desbocat del pols. Demà celebraran el seu catorzé aniversari i, quan el pare la felicite, ella podrà seguir mirant-lo a la cara.

*

- Has fet un bon treball, Sílvia... Com t'has sentit relatant aquella experiència?

 - Uf! M'ha costat d'escriure, la veritat. I ara em sent alleujada, m'he tret un pes de sobre... Aquest record m'ha estat turmentant durant més de trenta anys... És absurde.

- Què és absurde?

- Bé, ara, en llegir-ho... Em resulta absurda la meua por exacerbada a la reacció del pare... Ben mirat, es podria haver emprenyat amb mi, però el que està clar és que també li haguera trencat la cara a Jaume si no li l'havia trencada abans el seu pare... Em demane si l'amenaça de Jaume, al remat va ser una fantasmada.

- Explica't.

- No m'imagine a un adolescent de setze anys, allà per mitjan dels anys setanta, contant la seua vida sexual als majors. Crec que va mirar d'enganyar-me i ho va aconseguir. Com vaig poder ser tan ingènua?

- Els xiquets són ingenus. I els adolescents no s'han acomiadat de la infantesa, no ho oblides. Què més n'has tret, d'escriure la teua experiència?

- Mira, em va ajudar molt que, un cop em vaig revetlar incapaç de contar-la en primera persona, em proposares que assajara d'escriure-la en segona o en tercera... La tercera persona va córrer una mena de vel protector.

- En tercera persona i en present.

- Sí... Primer no entenia per què insisties tant en allò de l'ús del present. Però no vaig haver d'acabar el relat per a entendre-ho. Dur els fets al present era mirar-los de prop. I mirar-los amb els meus ulls d'ara. Em vaig adonar de...

- De què?

- Doncs que havia estat repetint-me aquella violació, perquè això és el que va ser, amb la veu i els ulls de l'adolescent que havia patit allò. I de sobte, la conte i la veig amb la veu i els ulls d'una dona de cinquanta-dos anys, que és el que ara sóc... La cosa canvia, i molt.

- Què t'inspira ara, aquella nena que vas ser?

- Em fa molta pena. Em desperta una gran compassió, una enorme tendresa també. La veig tan desvalguda... Una part molt important de mi es va quedar durant molt de temps amb aquella nena a l'altre costat de la sèquia.

- Li diries alguna cosa ara, a aquella nena?

- Oh, i tant! Li diria: mira, no et promet que et recuperes del tot del que t'acaba de passar. Però t'assegure que no t'impedirà estudiar, llicenciar-te, doctorar-te, obrir-te pas en la vida, enamorar-te, tindre dues filles precioses... Amb el temps, ni tan sols recordaràs la cara de Jaume... Per cert, Anna, per a què has posat aquesta corda al llarg de la sala?

- Ah, és un petit ritual per a tancar la sessió d'avui. Vull que t'estigues uns minuts en silenci. Tanca els ulls i concentra't en la respiració... Ara, obri els ulls, aixeca't i posa't en aquesta banda de la corda. Imagina que ets aquella nena a punt de complir catorze anys i que ets a l'altra banda de la sèquia... Estàs a punt?

- Estic a punt per a què?

- Salta a l'altre costat i dis-li adéu a la nena.

- Em fa molta pena...

- Mira-la amb agraïment. Gràcies a la seua fortalesa tu ets ací. La seua força és la teua força. Dis-li adéu, Sílvia. Ja has fet el més difícil.

- Adéu, petita Sílvia... I gràcies.

- Com estàs ara, Sílvia?

- Estic... emocionada.

- Pren-te el teu temps.

- Saps? Em sembla que em feia falta aquesta darrera mirada de reconeixement. Sóc conscient que amb aquest ritual no m'acomiade de cap nena, sinó tan sols de l'autotortura que m'ha acompanyat en diferents èpoques de la meua vida relacionada amb aquells fets.

- Així és.

- Gràcies, Anna... De vegades em fa l'efecte que vinc enfonsada en la ceguesa i que tu em guies fins que em cau una bena dels ulls.

- Tot al contrari! Sóc jo la cega i tu qui va guiant les passes a seguir.

- Ah, sí, allò de la terapeuta ximpleta, veritat?

- Així és... Dimarts vinent a la mateixa hora?

- Dimarts vinent a la mateixa hora.

Rebequeries

L'obliqüitat del trau dels ulls -tan blaus- desmenteix el somriure. Vull dir que alguna tristor aparentment oculta ha hagut de planar per la jove vida d'aquest home de la foto fins al punt d'imprimir-li l'experiència delatora en la part més delicada de les faccions. Ja es diu, que els ulls no menteixen. I no cal ni dir que el resultat és ben seductor. Em fa vergonya confessar-ho, no fa bé per a una dona de mitjana edat, però el ben cert és que l'adore.

Observe la imatge en primer pla a la pantalla, mentre intente escriure uns versos mediocres -sempre m'ho semblen, els meus, versos mediocres com la vida mateixa, la meua-. I m'indigna força que m'importe molt més el fet de no tenir ara aquest rostre ben a prop, que la preocupació per l'abisme a què l'atur ha abocat tantes persones, la repressió policial que ens vexa amb violència arrogant, el feixisme que s'ha instaurat ací i allà com una actitud d'allò més normal en la classe política, que balla movent els peus cada cop més de pressa al so dels trets que els mercats li disparen, ufanosos.

Però jo, ara i ací, vull la seua carn. I la pell i els cabells i l'olor del cos. Vull la seua veu greu parlant-me a cau d'orella, articulant els mots amb una tènue tremolor de fons tan delatora de la seua fragilitat com la inclinació dels ulls tristos. Ho vull com quan un xiquet vol la seua unça de xocolata, la seua volteta a la fira, la seua nina, el seu videojoc. Ara i ací, amb totes les energies posades en l'intent d'eixir-se'n amb la seua, la ploralla, els crits, la rebequeria concentrada en els peus rabiosos que colpegen sorollosament el terra. Fins i tot quan sap que avui no toca ni l'unça de xocolata, ni la fira, ni la nina, ni el videojoc. Que probablement no toquen mai. Que si se'n passa de la ratlla se n'anirà al llit sense sopar.

Mentre desa la llibreta al cofret on sol guardar-la, Sílvia prem les barres i respira fondo. Ha escrit el text a rajaploma. Avui no és un dia on la prudència i l'esperit pràctic tinguen molta cosa a dir. Que callen. Abans d'anar al llit, desconnecta l'ordinador, no sense abans haver fet una última ullada a la fotografia de l'home.

EL PONT COOPERATIVA DE LLETRES CELEBRA LA FESTA ESTELLÉS A CASTELLÓ

Zona de confort

Fred Ward i Maria de Medeiros com a Henry Miller i Anaïs Nin

Ir a un encuentro no puede ser nunca escapar, 

aunque releguemos cada vez el lugar de la cita.

Julio Cortázar, El Perseguidor

-->

"Mai no serem Henry i June. Això em reconforta. Per què? Diràs. No ho sé explicar ben bé. Tan sols sé que, a dia d'avui, no es pot viure tan perillosament. Potser estem tan saturats d'imatges d'amants de cel·luloide, de pells pixelades frec a frec, que el risc de la carnalitat ja no ens atrau, a pur de repetir estímuls visuals. El nostre món s'ha tornat flonjo. Els desitjos són tous. Millor desitjar des de la llar, amb la cuirassa d'un teclat i una pantalla, o bé un llibre per als més antiquats... No parlem ja del gènere epistolar, tan extingit, i que tantes passions inflamades ha sublimat amb mots que resultaven ser remei i metzina alhora... Pocs cossos estenen avui les ales per a aterrar, plegats, a les acollidores pistes d'un tàlem, no siga cas que acaben esquarterats, -més vius que mai-, al penya-segat per on s'estimben els hàbits adquirits, el confort i les rutines quotidianes, valors sovint tediosos, sí, però tan segurs..."

Sílvia tanca la llibreteta on col·lecciona tot allò que li ve al pensament. Sap que les paraules d'avui són fruit de l'autoengany i que no per això deixen de ser certes. Un autoengany amb què ha volgut tornar còmplice un interlocutor imaginari. Però alguna excusa s'havia de donar per no córrer a buscar el trassumpte real del seu confident fictici i demanar-li d'espenyar-se plegats d'una refotuda vegada.

El petit Josep

El petit Josep tenia a la pell tota la calor de l'estiu. Cada vesprada jugàvem a l'aigua, féiem un castell de sorra i després, amagats rere la fusta innocent de les barraquetes, ens besàvem com havíem vist fer a les pel·lícules, amb uns petons maldestres que feien gust de pa amb crema de xocolata. Jo era blanca i ell molt bru. Jo, de gran, volia deixar-me els cabells molt llargs; ell assegurava que seria un famós futbolista. Que cap de les dues coses arribara a ocórrer no tenia ni té cap mena d'importància.

Petits com érem, ja sabíem que no ens oblidaríem mai d'aquells sojorns de platja amb les hores allargades per la llum estiuenca furtada a la nit i oferta al joc. El que ignoràvem era que els anys passarien tan de pressa. Vam celebrar plegats un grapat de vespres de Sant Joan que ara bateguen, tan vius, a la capsa dels bons records de la infantesa.

Un capvespre

El vent havia vinclat les palmeres amb força durant tota la jornada. Ara, amb les darreres llums, els alts troncs de les washingtònies es mantenien rectes, a penes gronxats per la brisa suau del capvespre, la qual cosa, al meu parer, atorgava a la violència recent una condició il·lusòria. Març i abril solien ser mesos de vent, era cert, però maig... Al maig, quan tothom esperava unes setmanes de plàcida treva, -els dies llargs i temperats on és ben fàcil caure innocentment en l'oblit tant dels freds passats com de les calors properes-, una tramuntana que arribava esmorteïda però encara capaç de refrescar en excés braços i cames ja destapats del tot, era viscuda com un atemptat a la primavera, a les primeres comunions infantils, a la primera tanda anual de casaments i fins i tot al decòrum. Que fera fred en maig era una obscenitat.

Vaig eixir a la terrassa per esporgar les fulles seques d'unes cales, aprofitant la treva del vent i els darrers grisos de l'horabaixa, aliena encara al fet que de nit somiaria amb aquell pati d'escola envoltat d'eucaliptus, d'edificis silenciosos i de fanals de neó. Havia plogut recentment, de manera que el paviment irregular hi havia deixat generosos bassals, i jo, amb una camisa curta i unes calcetes massa grans, m'endinsava per un passadís lateral al pati solitari mentre em deia: quants anys sense posar els peus descalços en un bassal, i el desig mudava en una determinació imperiosa, i aleshores em passejava pel bell mig del pati, quina solitud, quanta calma, quin plaer l'aigua ataronjada pels neons refrescant-me els peus. I amb una lògica irrefutable m'abaixava dos, tres centímetres, les calcetes massa complides, per percebre el frec de la cara interior de les cuixes en la caminada, com si es tractara d'un acte imprescindiblement associat al contacte de les plantes dels peus amb el líquid calm regalat pel cel. Amb unes poques passes ja m'estava a punt de topar amb la tela metàl·lica de l'altre extrem del pati, però com havia pogut recórrer tanta distància en un sol instant... L'endemà, això encara no ho sabia tampoc, em demanaria què hi havia de mi en el pati, en la tela metàl·lica que l'envoltava, en els bassals, en els eucaliptus, en els edificis circumdants, en la llum melancòlica dels neons sota la negra nit, i sobretot en la dona que passejava descalça buscant el contacte de l'aigua amb cos de camisa i unes calces malgirbades, tenint en compte que jo era tots i cadascun dels elements de l'escenografia que configurava el somni.

Les cales brotaven amb la força que l'estació els conferia. Els vaig arrencar les tiges més seques i me'n vaig entrar cap a casa. A dalt de les palmeres, els ocells ja callaven. Tot s'obscuria.

Misteris

L'altre dia, en una classe de batxillerat, escoltàvem el tema As Time Goes By provinent de l'aula del costat, on la professora d'anglés devia estar treballant la lletra i la fonètica amb els alumnes; la qual cosa em va recordar que un fa un parell de setmanes, -tot i que també potser que faça un mes-, en una cadena de televisió van programar Casablanca. Em vaig trobar amb la pel·lícula per casualitat, tot just quan començava. No cal ni dir que l'havia vista almenys un parell de cops sencera, si no més, i un grapat de vegades a trossos, tot això sense comptar amb els talls de la pel·lícula amb les escenes més memorables que solen aparéixer en programes de cinema, d'entreteniment o fins i tot en blocs i xarxes socials a la manera de enllaços.

Quina putada. Si temps enrere em vaig commoure -i fins i tot gaudir amb una certa enveja- de l'apassionada i impossible història d'amor entre Rick Blaine i Ilsa Lund, en aquesta ocasió les evolucions d'aquests amants no em van commoure ni un borrall. És més, em semblava una relació poc creïble en una ciutat de Casablanca encara menys creïble. Bé, això de no creure'm Casablanca no em molesta en excés, si tenim en compte que cap localització de la pel·lícula es va filmar a la ciutat marroquina, sinó en un estudi i en un aeroport de Califòrnia. Però, i allò de no trasbalsar-me amb l'arravatadora bellesa juvenil d'una Ingrid Bergman tan ben il·luminada i d'un Humphrey Bogart tan en el seu paper ja no de Rick, sinó de Bogart, amb la seua americana blanca d'esmòquing i la seua corbata negra de llacet? Per què ara m'arriben més a la fibra històries -i escenes- d'amor com la de Halle Berry i Billy Bob Thornton a Monster's Ball si són més fosques, més tristes, més descarnades, més inquietants...? El que jo dic: una putada.

Sílvia

-->

Potser, com s'ha dit, escrivim per burlar la desmemòria. Jo mai hi he pensat. Aquest va ser el darrer pensament de Sílvia just abans de polsar el botó d'obertura de la porta del vagó de tren. Sabia que tan sols hauria d'eixir al carrer de Xàtiva, tombar cap a l'esquerra, travessar el carrer d'Alacant i fer cap a l'hostal Lyon, on Miquel l'esperaria a l'habitació 234. No se sentia culpable. Se sentia mediocre. A casa, havia donat l'excusa d'un dentista que li havia recomanat una amiga. Tan lluny, dona? Que no hi ha dentistes a Vila-real, a Castelló...? Li havien protestat. I ara no recordava ben bé l'excusa, però sí el to de veu amb què l'havia pronunciada, perquè s'havia adonat que de vegades tant era el que es deia si s'articulava com qui no diu cosa de l'altre món. Miquel estaria nerviós, i quan ella colpejara amb dits lleus la porta de l'habitació, la faria passar per a abraçar-la al temps que tancaria la porta, i la mà dreta de l'home lliscaria molt suaument cap al bell mig de les cuixes, l'esquerra amb el pamell ben obert li premeria l'espatlla, i llavors li parlaria a l'orella, pronunciant-li les frases amb el mateix parlar que el seu i ella pensaria no, jo no em donaria a qui em volgués, però a tu sí. I la sensació de mediocritat aniria esvanint-se. Mai sabré per què escric, es diria. Però sí el que cal viure i no escriure. Un cop al carrer de Xàtiva, es va adonar que plovia.

Un meridià marca un lloc en el món, encara que siga una línia imaginària. De vegades, hi ha línies imaginàries que necessiten un pont per ser franquejades. En concret, necessiten un pont de lletres, com és aquest llibre. Hi trobareu tretze històries en què reconèixer-vos habitants d’aquest lloc en el món per on passa el meridià zero, el que és de referència; tretze històries que són una invitació a creuar el pont entre passat i futur, entre el que és local i el que és global, entre la realitat i la imaginació, entre el que coneixem i el que ens agradaria descobrir.

Si vols saber-ne més:

Vés a El pont cooperativa de lletres

Vés a Onada edicions