diumenge, 22 d’abril de 2012

Sílvia

-->
Potser, com s'ha dit, escrivim per burlar la desmemòria. Jo mai hi he pensat. Aquest va ser el darrer pensament de Sílvia just abans de polsar el botó d'obertura de la porta del vagó de tren. Sabia que tan sols hauria d'eixir al carrer de Xàtiva, tombar cap a l'esquerra, travessar el carrer d'Alacant i fer cap a l'hostal Lyon, on Miquel l'esperaria a l'habitació 234. No se sentia culpable. Se sentia mediocre. A casa, havia donat l'excusa d'un dentista que li havia recomanat una amiga. Tan lluny, dona? Que no hi ha dentistes a Vila-real, a Castelló...? Li havien protestat. I ara no recordava ben bé l'excusa, però sí el to de veu amb què l'havia pronunciada, perquè s'havia adonat que de vegades tant era el que es deia si s'articulava com qui no diu cosa de l'altre món. Miquel estaria nerviós, i quan ella colpejara amb dits lleus la porta de l'habitació, la faria passar per a abraçar-la al temps que tancaria la porta, i la mà dreta de l'home lliscaria molt suaument cap al bell mig de les cuixes, l'esquerra amb el pamell ben obert li premeria l'espatlla, i llavors li parlaria a l'orella, pronunciant-li les frases amb el mateix parlar que el seu i ella pensaria no, jo no em donaria a qui em volgués, però a tu sí. I la sensació de mediocritat aniria esvanint-se. Mai sabré per què escric, es diria. Però sí el que cal viure i no escriure. Un cop al carrer de Xàtiva, es va adonar que plovia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada