dimarts, 24 d’abril de 2012

Misteris



L'altre dia, en una classe de batxillerat, escoltàvem el tema As Time Goes By provinent de l'aula del costat, on la professora d'anglés devia estar treballant la lletra i la fonètica amb els alumnes; la qual cosa em va recordar que un fa un parell de setmanes, -tot i que també potser que faça un mes-, en una cadena de televisió van programar Casablanca. Em vaig trobar amb la pel·lícula per casualitat, tot just quan començava. No cal ni dir que l'havia vista almenys un parell de cops sencera, si no més, i un grapat de vegades a trossos, tot això sense comptar amb els talls de la pel·lícula amb les escenes més memorables que solen aparéixer en programes de cinema, d'entreteniment o fins i tot en blocs i xarxes socials a la manera de enllaços.

Quina putada. Si temps enrere em vaig commoure -i fins i tot gaudir amb una certa enveja- de l'apassionada i impossible història d'amor entre Rick Blaine i Ilsa Lund, en aquesta ocasió les evolucions d'aquests amants no em van commoure ni un borrall. És més, em semblava una relació poc creïble en una ciutat de Casablanca encara menys creïble. Bé, això de no creure'm Casablanca no em molesta en excés, si tenim en compte que cap localització de la pel·lícula es va filmar a la ciutat marroquina, sinó en un estudi i en un aeroport de Califòrnia. Però, i allò de no trasbalsar-me amb l'arravatadora bellesa juvenil d'una Ingrid Bergman tan ben il·luminada i d'un Humphrey Bogart tan en el seu paper ja no de Rick, sinó de Bogart, amb la seua americana blanca d'esmòquing i la seua corbata negra de llacet? Per què ara m'arriben més a la fibra històries -i escenes- d'amor com la de Halle Berry i Billy Bob Thornton a Monster's Ball si són més fosques, més tristes, més descarnades, més inquietants...? El que jo dic: una putada.

4 comentaris:

  1. Mil i un cops ha intentat Hollywoood repetir una pel·lícula com Casablanca, sempre sense èxit. Jo crec que ja va passar el temps de les casablanques, tot plegat. Potser el món s'ha tornat més cínic que el pretès (fals) cínic del Rick.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo és que sóc més de Gilda, on la cínica era ella.
      :-)

      Elimina
  2. No me la toquis Casablanca! I, sobretot, no em toquis el Capitán Renault!

    Ara seriosament: jo l'he vist mil vegades i la tornaria a veure mil vegades més... si tingués temps de veure pel·lícules!

    Au, vagi bé!

    ResponElimina
  3. Jejeje, Maurici, l'entrada del bloc era per "punxar" una mica.
    Abraçades!

    ResponElimina