dimarts, 24 d’abril del 2012

Misteris



L'altre dia, en una classe de batxillerat, escoltàvem el tema As Time Goes By provinent de l'aula del costat, on la professora d'anglés devia estar treballant la lletra i la fonètica amb els alumnes; la qual cosa em va recordar que un fa un parell de setmanes, -tot i que també potser que faça un mes-, en una cadena de televisió van programar Casablanca. Em vaig trobar amb la pel·lícula per casualitat, tot just quan començava. No cal ni dir que l'havia vista almenys un parell de cops sencera, si no més, i un grapat de vegades a trossos, tot això sense comptar amb els talls de la pel·lícula amb les escenes més memorables que solen aparéixer en programes de cinema, d'entreteniment o fins i tot en blocs i xarxes socials a la manera de enllaços.

Quina putada. Si temps enrere em vaig commoure -i fins i tot gaudir amb una certa enveja- de l'apassionada i impossible història d'amor entre Rick Blaine i Ilsa Lund, en aquesta ocasió les evolucions d'aquests amants no em van commoure ni un borrall. És més, em semblava una relació poc creïble en una ciutat de Casablanca encara menys creïble. Bé, això de no creure'm Casablanca no em molesta en excés, si tenim en compte que cap localització de la pel·lícula es va filmar a la ciutat marroquina, sinó en un estudi i en un aeroport de Califòrnia. Però, i allò de no trasbalsar-me amb l'arravatadora bellesa juvenil d'una Ingrid Bergman tan ben il·luminada i d'un Humphrey Bogart tan en el seu paper ja no de Rick, sinó de Bogart, amb la seua americana blanca d'esmòquing i la seua corbata negra de llacet? Per què ara m'arriben més a la fibra històries -i escenes- d'amor com la de Halle Berry i Billy Bob Thornton a Monster's Ball si són més fosques, més tristes, més descarnades, més inquietants...? El que jo dic: una putada.

diumenge, 22 d’abril del 2012

Sílvia

-->
Potser, com s'ha dit, escrivim per burlar la desmemòria. Jo mai hi he pensat. Aquest va ser el darrer pensament de Sílvia just abans de polsar el botó d'obertura de la porta del vagó de tren. Sabia que tan sols hauria d'eixir al carrer de Xàtiva, tombar cap a l'esquerra, travessar el carrer d'Alacant i fer cap a l'hostal Lyon, on Miquel l'esperaria a l'habitació 234. No se sentia culpable. Se sentia mediocre. A casa, havia donat l'excusa d'un dentista que li havia recomanat una amiga. Tan lluny, dona? Que no hi ha dentistes a Vila-real, a Castelló...? Li havien protestat. I ara no recordava ben bé l'excusa, però sí el to de veu amb què l'havia pronunciada, perquè s'havia adonat que de vegades tant era el que es deia si s'articulava com qui no diu cosa de l'altre món. Miquel estaria nerviós, i quan ella colpejara amb dits lleus la porta de l'habitació, la faria passar per a abraçar-la al temps que tancaria la porta, i la mà dreta de l'home lliscaria molt suaument cap al bell mig de les cuixes, l'esquerra amb el pamell ben obert li premeria l'espatlla, i llavors li parlaria a l'orella, pronunciant-li les frases amb el mateix parlar que el seu i ella pensaria no, jo no em donaria a qui em volgués, però a tu sí. I la sensació de mediocritat aniria esvanint-se. Mai sabré per què escric, es diria. Però sí el que cal viure i no escriure. Un cop al carrer de Xàtiva, es va adonar que plovia.

dilluns, 16 d’abril del 2012


Un meridià marca un lloc en el món, encara que siga una línia imaginària. De vegades, hi ha línies imaginàries que necessiten un pont per ser franquejades. En concret, necessiten un pont de lletres, com és aquest llibre. Hi trobareu tretze històries en què reconèixer-vos habitants d’aquest lloc en el món per on passa el meridià zero, el que és de referència; tretze històries que són una invitació a creuar el pont entre passat i futur, entre el que és local i el que és global, entre la realitat i la imaginació, entre el que coneixem i el que ens agradaria descobrir.

Si vols saber-ne més: