L'altre dia, en una classe de batxillerat, escoltàvem el tema As Time Goes By provinent de l'aula del costat, on la professora d'anglés devia estar treballant la lletra i la fonètica amb els alumnes; la qual cosa em va recordar que un fa un parell de setmanes, -tot i que també potser que faça un mes-, en una cadena de televisió van programar Casablanca. Em vaig trobar amb la pel·lícula per casualitat, tot just quan començava. No cal ni dir que l'havia vista almenys un parell de cops sencera, si no més, i un grapat de vegades a trossos, tot això sense comptar amb els talls de la pel·lícula amb les escenes més memorables que solen aparéixer en programes de cinema, d'entreteniment o fins i tot en blocs i xarxes socials a la manera de enllaços.
Quina putada. Si temps enrere em vaig
commoure -i fins i tot gaudir amb una certa enveja- de l'apassionada
i impossible història d'amor entre Rick Blaine i Ilsa Lund, en
aquesta ocasió les evolucions d'aquests amants no em van commoure ni
un borrall. És més, em semblava una relació poc creïble en una
ciutat de Casablanca encara menys creïble. Bé, això de no creure'm
Casablanca no em molesta en excés, si tenim en compte que cap
localització de la pel·lícula es va filmar a la ciutat marroquina,
sinó en un estudi i en un aeroport de Califòrnia. Però, i allò de
no trasbalsar-me amb l'arravatadora bellesa juvenil d'una Ingrid
Bergman tan ben il·luminada i d'un Humphrey Bogart tan en el seu
paper ja no de Rick, sinó de Bogart, amb la seua americana blanca
d'esmòquing i la seua corbata negra de llacet? Per què ara
m'arriben més a la fibra històries -i escenes- d'amor com la de Halle
Berry i Billy Bob Thornton a Monster's Ball
si són més fosques, més tristes, més descarnades, més
inquietants...? El que jo dic: una putada.
